PROJECT SYNDICATE

La solidaritat europea també té sentit comercial

Un trencament de la unitat europea relegaria el continent a una posició marginal durant generacions

JOSCHKA FISCHER
JOSCHKA FISCHER Exministre d'Exteriors i exvicecanceller d'Alemanya

La gran expansió de la Unió Europea cap a l'est el 2004 va ser un moment d'esperança i optimisme. Però quinze anys després les meitats oriental i occidental d'Europa estan més dividides que mai culturalment i políticament.

Tot i que els països de l'est d'Europa han prosperat econòmicament des que es van unir a la UE, en termes normatius i materials estan cada vegada més endarrerits respecte als seus homòlegs occidentals. Han experimentat una emigració massiva, sobretot de gent jove. I encara que les remeses dels que se'n van anar a treballar a l'Europa occidental van contribuir a una millora dels nivells de vida a la regió, la despoblació ha generat importants problemes.

L'actual fractura est-oest era previsible. Quan els estats membres de la UE van començar a discutir seriosament una expansió cap a l'est (primer en una cimera celebrada el 1997 a Amsterdam, i després en una reunió complementària a Niça el 2000) els va costar molt entendre el que això comportava. En concret, molts delegats semblaven incapaços de comprendre que per integrar els membres nous i mantenir la cohesió dins el bloc era necessari adaptar les institucions comunes i augmentar les transferències financeres.

La UE no pot sobreviure com a projecte nacionalista, perquè el nacionalisme va ser precisament l'impuls contra el qual va ser creada

Avui hi ha una altra forma d'escepticisme, que afecta per igual els estats membres vells i els nous. Abans del 2004, una esperança compartida en un futur comú europeu encara impulsava la UE. En la dècada que va seguir al final de la Guerra Freda, l'est i l'oest es van entusiasmar amb la unificació, confiant que portaria pau i prosperitat.

Aquesta ferma convicció s'ha fet petita davant els dubtes que sorgeixen de desacords fonamentals en relació a valors i cosmovisions. Avui els europeus orientals se senten ciutadans de segona classe i veuen els occidentals com a guardians arrogants i egoistes dels seus propis i estrets interessos. Per altra banda, els europeus occidentals pensen que els seus homòlegs orientals haurien de ser més agraïts i mostrar més solidaritat, en particular pel que fa a acceptar migrants i refugiats.

Més concretament, els europeus occidentals veuen amb por com els països de l'est tracten cada vegada més l'estat de dret i la separació de poders no com a pilars fonamentals del projecte europeu, sinó com a capricis institucionals d'Occident. No oblidem que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, somia obertament amb establir una "democràcia il·liberal" en què una majoria pugui trepitjar els drets de les minories. Pitjor encara, sembla creure que el majoritarisme autocràtic pot servir de fonament per a la solidaritat europea. En això està profundament equivocat.

Les idees equivocades d'Orbán i altres populistes com ell en relació amb la democràcia (per no parlar dels seus intents d'afeblir la independència judicial i la premsa lliure) són el centre de la nova divisió est-oest. No es tracta de dur a terme una política o l'altra, sinó d'un conflicte més profund al voltant de valors fundacionals. Resoldre aquesta controvèrsia normativa portarà molt de temps. El desafiament per a la UE és aconseguir un nou coneixement mutu, però sense cedir un pam en tot el que té a veure amb la defensa dels seus principis essencials.

La UE no pot sobreviure com a projecte nacionalista, perquè el nacionalisme va ser precisament l'impuls contra el qual va ser creada. Els que insisteixen en interpretar el projecte europeu d'una altra manera sembren les llavors de la seva destrucció. En moments en què el món travessa un desplaçament geopolític i econòmic cap a la regió de l'Àsia i el Pacífic, un trencament de la unitat europea relegaria al continent a una posició marginal durant moltes generacions.

El desafiament a què fa front la indústria automobilística europea és una oportunitat per acabar amb la divisió est-oest

Feliçment, el respecte pels valors democràtics no és l'únic fonament de la solidaritat europea. També ho és la unitat comercial. Una de les conseqüències de l'ampliació posterior a la Guerra Freda va ser una important creació de llocs de treball a l'Europa de l'Est, gràcies a la inversió directa d'empreses europees occidentals (sobretot de la indústria automobilística). A més d'enfortir les economies dels nous estats membres, aquestes inversions van permetre el sorgiment d'una indústria automobilística europea supranacional, de la qual l'est i l'oest ara depenen en la mateixa mesura.

Aquesta indústria haurà ara d'afrontar un important ajust estructural, per passar del contaminant motor de combustió interna al vehicle elèctric. Els observadors externs podrien pensar que aquesta modernització és una iniciativa estrictament occidental, i en particular alemanya. Però, en realitat, els canvis afectaran tot el mercat laboral europeu, i sobretot als estats membres orientals. És un desafiament compartit que demana una solució en comú. Si els dirigents actuals d'Europa oriental no s'adonen d'això, els seus països en pagaran un preu molt alt.

El desafiament a què fa front la indústria automobilística europea és una altra oportunitat per acabar amb la divisió est-oest. L'esforç col·lectiu necessari per sostenir l'avantatge competitiu d'Europa en vehicles elèctrics, digitalització i altres àrees comercials pot transcendir i fer irrellevants els ressentiments i les sospites dels últims quinze anys, i posar Europa altra vegada en el camí de la prosperitat compartida. Fins i tot algú tan cec davant els beneficis de la UE com Orbán hauria de poder-ho veure.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de