Fer del judici una oportunitat

El judici pot ser una oportunitat per posar de manifest el veritable caràcter polític del conflicte

ÀNGEL CASTIÑEIRA / NARCÍS CLARA / LLUÍS FONT / JOSEP MARIA FORNÉ / CARME ORTOLL / XAVIER QUINQUILLÀ / FERRAN SÁEZ

En el darrer article que vam publicar a l'ARA assenyalàvem les fites en el calendari d’aquest any que considerem determinants. Assenyalàvem, també, diferents actors que hi estan implicats. Així mateix, fèiem referència a la connexió dels escenaris, els actors i el calendari. Tot es presenta molt complex i amb possibles horitzons preocupants. No obstant, tal com acabàvem l’article, creiem que com pitjor, pitjor. Des d’aquesta premissa, i amb la voluntat de fer una anàlisi tan realista com sigui possible, volem fer una colla de consideracions al voltant de la primera de les fites del calendari, el judici a l’1-O.

1. El judici posa el focus d’atenció en el que es farà al TS. Però el judici al Procés i a l’ 1-O no només es jutja en aquest tribunal. Per exemple, una part del judici tindrà lloc al TSJC –els membres de la mesa–, però també en altres tribunals i a diferents persones. Entre aquestes persones hi ha encausats 70 comandaments dels Mossos per haver fet el millor, evitar mals majors el dia que l’Estat va decidir intervenir la voluntat de votar d’una part molt important de la ciutadania catalana amb cops de porra i no atenent les seves demandes i anhels. Una ciutadania que encara que minoritària a nivell estatal és majoritària en la voluntat de poder votar el futur polític en el seu àmbit territorial.

2. És comprensible, però, que el focus estigui posat al TS perquè és on es concentra més i millor la dimensió política d’aquest judici. Un dels greus problemes que vivim en aquests moments és la judicialització de la política, i el seu revers, la politització de la justícia. El conflicte és polític. La resposta ha estat judicial. Els governants espanyols (del PP i ara del PSOE) intenten reduir les reclamacions i accions polítiques del sobiranisme a una pura alteració normativa i esperen que, de sotamà, tribunals i jutges ultraconservadors imposin sancions en forma d’inhabilitacions, multes i presó. D’aquesta manera converteixen els nostres representants polítics en simples delinqüents i eviten reconèixer el gravíssim problema que Espanya té a Catalunya. Però el judici pot ser una oportunitat per posar de manifest el veritable caràcter polític del conflicte. En això mai estarem prou agraïts a tots els consellers i líders que s’asseuran al banc dels acusats. Amb el judici, la causa catalana té un mitjà, certament molt dolorós, per expressar-se. L’Estat té, també, l’oportunitat de mostrar que els tics autoritaris no el dominen.

3. Així, reconeixem dos conflictes: el de Catalunya-Espanya i el de les dues Espanyes. Nosaltres tenim l’obligació de posar de manifest el conflicte Catalunya-Espanya en tota la seva dimensió i centralitat. Si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Com deia el president Companys, Catalunya només té els catalans per defensar-la. Però això no ens pot fer oblidar que el conflicte entre les dues Espanyes és real i l’encarament de la seva resolució també té relació amb el conflicte d’Espanya amb Catalunya. No fer-ho no seria intel·ligent. El judici és un d’aquells moments en el qual la interacció dels conflictes es posa de manifest.

4. Ens preocupa el 'modus operandi' de l’Estat, que opera fins i tot més enllà del control del govern espanyol, com ha posat de manifest la darrera tanda de detencions realitzades per la Policia Nacional sense ordre judicial a Girona el dimarts 15 de gener, entre altres. A més, preocupen, pel que s’intueix, les ganes de venjança i d’escarni. En el conflicte segurament que ningú l’encerta plenament, i totes les parts haurien de revisar coses. Però creiem que qui té el poder té un plus de responsabilitat. Encara en tindrà més si fa servir el poder per humiliar. El ressentiment, la revenja, la voluntat d’humiliació són la mena d’accions que més dificulten solucions justes i encertades. La temptació del poder per humiliar, quan no és capaç de legitimar-se democràticament, és molt gran.

5. Certa competitivitat per l’hegemonia política, durant el judici, seria un gran desencert. Si el judici provoca competència política en lloc de buscar un màxim comú denominador, pot provocar un trencament estratègic de l’independentisme per molt de temps.

6. Així mateix, i en darrer lloc, el judici tindrà una sentència, que per ser justa no hauria de ser altra que l’absolució. Però en el cas de ser injusta caldrà administrar-ne la resposta. La racionalitat i l’emocionalitat no es contraposen, però poden contraposar-se si no se les coordina des de la intel·ligència emocional i executiva. Ens calen aquestes intel·ligències. Ens cal no generar frustració. Caldrà saber reconduir positivament tota aquesta energia que generaran les sentències per aplegar el màxim de ciutadans catalans, però també d’arreu –i per tant, també de la resta de l’Estat–. La resposta a la sentència hauria de ser compartida no tan sols per tots els agents independentistes sinó també per totes les forces catalanistes, especialment pels partits i grups amb representació parlamentària i el Govern. En cas contrari es pot crear un gran desànim en àmplies capes del sobiranisme. Sabem que les situacions a venir són sempre una oportunitat oberta. Tenim la gran responsabilitat de convertir aquest judici indigne en una oportunitat, en un esglaó que ens permeti avançar, no en un pas enrere. Només ho aconseguirem si la ràbia i les emocions les sabem canalitzar des de la raó i la visió estratègica. Com diu el poeta Maragall, "Força al braç i llum als ulls".

Àngel Castiñeira és filòsof
Narcís Clara és diputat i professor de la UdG
Lluís Font és diputat i doctor en ciències de l'educació per la UAB
Josep Maria Forné és diputat i filòsof
Carme Ortoll és mestra
Xavier Quinquillà és diputat i gestor cultural
Ferran Sáez és filòsof

Més continguts de