La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.
En els papers, hi ha rastres d’aquests moviments frustrats, que es varen diluir davant d’un espectacle que va acabar en un carreró sense sortida. Les institucions van respondre, i l’endemà del cop d'estat fallit fou elegit president del govern Leopoldo Calvo-Sotelo, de qui mai ningú es recorda. Tanmateix, va deixar el país en les condicions necessàries perquè, un any i mig més tard, un partit de tradició republicana, el PSOE, pogués guanyar unes eleccions per majoria absoluta, i es completés així el cicle de la transició i s'entrés en la fase de consolidació d'una democràcia fonamentada amb un bipartidisme imperfecte.
El PSOE i el PP van anar instaurant la seva hegemonia i, com tot règim, Espanya va anar creant les seves defenses, límits i perversions, que ara, en un moment en què les dretes –com arreu d’Europa– es desplacen cap a l’autoritarisme de manera perfectament desvergonyida, s’estan posant en evidència. Vox, el PP i Junts ja comparteixen vot per carregar-se part de les reformes socials del govern de Sánchez.
El cop d'estat, feliçment, va fallar, i els moviments conspiracionistes, que venien d’un ventall prou ample, afortunadament es van encallar en les ambicions personals i en la indecisió. Però les incerteses del present obliguen a estar en alerta. De cop, Feijóo es despenja demanant el retorn a Espanya de Juan Carlos I. ¿Cinisme o ignorància? Feijóo hauria de saber que el rei emèrit no està fora d'Espanya pel 23-F, sinó pels abusos i les negligències comesos en l'exercici del càrrec –entre el desfici econòmic i la insolència– que el van obligar a cedir la Corona al seu fill, perquè estava posant en risc la mateixa monarquia. Ningú li ha prohibit tornar, però si torna, que pagui. Exercicis de confusió, com el de Feijóo, s’han de tenir presents com a advertència en aquest moment de desestabilització d'Europa per part de les extremes dretes: el 23-F va passar, però les dretes reaccionàries estan més crescudes que mai. I el PP opta pel seguidisme perquè no vol combatre-les, o no sap com.
