L’antisímbol
La fascinació que desperta la figura d’Elisabet II és pròpia de les coses que duren. La reina va veure caure les bombes alemanyes sobre Londres, la qual cosa la converteix en un llegat aparentment tan immutable com el Palau de Buckingham. Perquè la monarquia rutlli els regnats han de ser llargs i sobreviure dues o tres generacions. Si no, els individus s’adonen que el monarca és una eina inútil i reemplaçable, i la màgia s’esvaeix.
Però una part d’aquesta fal·lera per la reina és mèrit personal d’Elisabet II, dels seus llarguíssims silencis, de la seva estricta neutralitat, que l’ha fet sobreviure a la caiguda de l’Imperi, el conflicte irlandès, el thatcherisme, les lletres dels Sex Pistols i, més recentment, el Brexit i el referèndum d’Escòcia. La sobirana va respectar exquisidament la voluntat dels seus súbdits escocesos. També va saber estrènyer la mà de Martin McGuinness, vice primer ministre de l’Ulster i exdirigent de l’IRA, en un gest que per a McGuinnes devia ser polític però per a la reina significava tot just el compliment del seu deure institucional. Si li va costar molt o poc, no ho sabrem mai. Com ha de ser.
La reina és el factor comú, la personificació de l’ànima nacional –plurinacional– dels britànics. És el que s’espera dels monarques: que la seva figura susciti un consens popular que reforci el sentiment de comunitat.
Però aquest assoliment es pot aconseguit per dues vies: l’adhesió o el rebuig. Catalunya es podria considerar un exemple del segon cas. En el nostre país, tan fracturat per divisions de tota mena, la desafecció cap a la monarquia és un factor de cohesió: l’enquesta del CEO del 2021 indica que un 72% dels catalans prefereixen la república, enfront d’un exigu 15% que donen suport a la monarquia. Cap territori espanyol, llevat d’Euskadi, presenta uns registres tan contundents. La consciència antimonàrquica depassa tots els grans grups ideològics i els sentiments de pertinença. N’hi ha que voldrien una república catalana, d’altres una república espanyola, uns tercers somien amb dues repúbliques confederades. Però no volen un rei. Per a la majoria dels catalans el rei és un factor de consens en negatiu.
També hi ha republicans a Espanya, però és evident que el republicanisme català no només és majoritari, sinó també un factor d’identificació, un dels ingredients del fet diferencial. Ho és per tradició: vam lluitar contra Felip IV i Felip V, vam cremar retrats d’Isabel II durant la Gloriosa i vam tenir un protagonisme indubtable en els dos experiments republicans (1873 i 1931), que van ser, entre altres coses, dos intents fallits de pluralitzar –és a dir, catalanitzar– l’edifici constitucional. Jordi Pujol va intentar, amb Joan Carles I, trencar aquesta inèrcia i bastir una aliança duradora entre la casa reial i els catalans, però no se’n va sortir, perquè si a Catalunya li agradaria ser Escòcia, Espanya mai no ha volgut ser el Regne Unit.
Amb Joan Carles convertit en una broma pesada, el seu fill ha portat la seva dinastia al nivell màxim de desconnexió respecte a Catalunya. Encoratjant la repressió el 2017, Felip VI va renegar de la neutralitat i es va fer mereixedor d’una repulsa que encara dura, i que va molt més enllà dels rengles independentistes. Al contrari que Elisabet II, Felip és el símbol del que no ens agrada, un antisímbol. I aquest fenomen catalaníssim va més enllà del rebuig personal; representa una visió pròpia i secular de la cosa pública. Si alguns independentistes abrandats en fossin més conscients, s’adonarien que aquesta és una base real per construir un projecte. Però malauradament estan massa ocupats buscant màcules i impureses en els seus propis rengles (i ignorant olímpicament la resta del país). Una actitud que és de tot menys republicana.
