Ja ha passat una setmana de la mort de l’Anna Pérez Pagès i tothom que la va conèixer n’ha dit alguna cosa. Totes bones. S’ha lloat el seu rigor com a periodista cultural, la seva energia incansable, l’entusiasme que dipositava en l’ofici de difondre la cultura. També hi ha hagut articles preciosos sobre el seu caràcter apassionat i optimista, sobre el seu sentit de l’humor i les seves ganes permanents de celebrar-ho tot.
Així que no m’allargaré més parlant del que la seva absència significarà per a tots els que, d’una manera o altra, pertanyem al món de la cultura.
Us vull parlar d’una cosa molt concreta. Us vull parlar de les abraçades de l’Anna. I segur que tots els que vau tenir el goig de conèixer-la personalment sabeu de què parlo. Jo no era amiga personal de l’Anna, però ens havíem trobat sovint en saraus diversos i ella m’havia entrevistat un parell de vegades al seu mític sofà vermell. I sí, era una periodista informada, incisiva i cordial, però el que més recordo i més trobaré a faltar de l’Anna són les abraçades que em feia quan ens trobàvem. I he dit “que em feia” perquè, per més que jo mirava de correspondre-hi, la seva abraçada sempre era més estreta i més afectuosa que la meva.
No conec ningú que abraci tan bé com l’Anna Pérez Pagès. Les seves eren abraçades sinceres, joioses, plenes d’alegria.
Segons he llegit, l’abraçada és la manera més universal d’expressar afecte per algú. Però no tothom en sap. Hi ha qui abraça com si t'envestís, o qui deixa anar tot el seu pes al teu damunt. Hi ha abraçades massa formals, que duen implícit l’advertiment que els cossos no han de fregar-se. Hi ha abraçades, a la inversa, massa invasives, que pràcticament et deixen sense respiració. I finalment hi ha –i són les pitjors– les abraçades que es fan com un tràmit, que no volen dir res.
L’Anna abraçava per dir que estava molt contenta de veure’t, que t’havia trobat a faltar. A les seves abraçades hi anava implícit el seu interès per tu i per la teva feina. I sempre hi havia alegria, l’alegria que li era tan pròpia i que mirava de transmetre tant com podia.
El seu llegat és aquest: abraceu-vos. Però, tanmateix, les abraçades que no li podrem fer a ella –i a tots els que estimem i ja no hi són– són les abraçades que moriran a dins nostre.
Cadascú de nosaltres guarda en la memòria algunes abraçades especialment significatives, les que vam fer o rebre en moments dramàtics o d’absoluta felicitat. Al meu àlbum hi haurà a partir d’ara les abraçades quotidianes però sempre autèntiques de l’Anna Pérez Pagès.
