Surten les dades de l’atur derivades de l’Enquesta de Població Activa del quart trimestre del 2025. Tothom les celebra com una excel·lent notícia: l’atur cau a Espanya per sota del 10% per primera vegada des de fa divuit anys. Torno a llegir la notícia i no m’he equivocat. Amb tota la immigració que arriba des de fa anys a gairebé totes les comunitats autònomes de l’Estat, la taxa d’atur tot just acaba de baixar del 10%. Dades del trimestre anterior en altres economies veïnes i comparables són Grècia (rècord europeu en moltes ocasions), 8,2%; Itàlia, 5,7%; França, 7,7%. Només ens supera, entre les economies de dimensió mitjana/alta, Sud-àfrica, líder mundial des de fa dècades, 31,9%. A Europa, l’àrea euro està al 6,3%; el Regne Unit al 5,1%. O sigui, seguim tenint un problema immens amb l’atur.
Quan repassem la sèrie històrica de tot l’Estat, des de 1980, el mínim és el 7,93% del segon trimestre del 2007. L’atur espanyol, es mesuri com es mesuri, sempre ha estat anòmal. Aquest fet només pot ser degut a un marc legal que genera distorsions que acaben incentivant no entrar activament al mercat de treball. Des del nord d’Europa sempre han tingut dificultats per entendre què ens passa.
El desglossament per autonomies és revelador. Estan per sobre de la mitjana estatal Andalusia (14,7%), Extremadura (13,4%), les Canàries (12,6%), Castella-la Manxa (12,1%), Múrcia (11,1%) i el País Valencià (10,4%). És l’Espanya meridional, tradicionalment més pobre i/o la més afectada per l’especialització turística. L’atur més baix és a Cantàbria, Madrid, el País Basc, l'Aragó i les Illes Balears, que van des del 6,8% fins al 7,8%. Catalunya (8,2%) està en una àrea intermèdia, amb la resta de comunitats autònomes, que tenen entre un 8% i un 8,4% d’atur.
Totes aquestes taxes són més altes del que es podria explicar per causes econòmiques. Per explicar-les hi han d’intervenir la regulació, els subsidis d’atur, les polítiques de suport als menys afavorits i altres mecanismes extraordinaris de suport de renda que, en conjunt, allunyen molts potencials demandants de treball a acceptar ofertes de treball. Mentrestant, hi ha una enormitat de persones (immigrants, però no només) que treballen en l’economia submergida, en negre. Tenim, doncs, un greu problema d’equitat en la població, i especialment entre la ciutadania més pobra i la immigració recent. Hi ha un conflicte entre demandants de treball remunerat i demandants de subvencions. A més, hi ha el món opac dels serveis d’ocupació, on s’han fos enormes quantitats de fons comunitaris destinats a la reconversió dels aturats però que acaben estant correlacionats amb altes taxes d’atur, sense aconseguir-les rebaixar mai.
La reforma del mercat de treball del 2012 va voler acabar amb les rigideses de l’Estatut dels Treballadors del 1980, que havia obligat a fer múltiples reformes del menú de contractes de treball. Aquesta reforma va anar molt més enllà, permetent una multiplicació sense límits dels contractes de treball, sempre a la baixa. Les darreres reformes han legitimat els contractes fixos discontinus, que són, principalment, una derivada de l’especialització turística. El nostre model productiu ara està fortament condicionat per l’especialització de l’economia espanyola en contractes de baixa remuneració i alta flexibilitat per als contractants. Aquest context se superposa amb la impossibilitat de reduir la taxa d’atur per sota de nivells que mirant-los internacionalment són excepcionalment alts. L'única explicació possible és que hi ha molts receptors d’ajudes que no estan interessats a treballar i que ni estan penalitzats ni estan incentivats a treballar encara que rebin ofertes adequades. Per descomptat, si el diagnòstic és correcte, estem davant un malbaratament massiu de recursos públics, i si el mapa és el que es dedueix de les taxes d’atur, és una contribució important a les fortes diferències en balances fiscals de les autonomies (favorables per a unes i desfavorables per a altres).
Aquests fenòmens no es poden separar de la paritat de poder adquisitiu (PPA). L’obsessió espanyola amb la igualtat s’atura en sec davant de les diferències de paritat de poder adquisitiu, que tenen un impacte directe en dades ben conegudes i acceptades, com les diferències en els salaris mitjans per província. El concepte, que tots els funcionaris públics de cossos estatals (o d’empleats de Renfe) coneixen perfectament bé –i que els porta a fugir d’un destí a Catalunya i a ambicionar destins on el seu poder adquisitiu creix, o a Madrid, sempre desitjable per promocionar–, està prohibit. Ara mateix tot el que es reforma del model de finançament autonòmic no té gaire importància si no es tenen en compte els diferencials en paritat de poder adquisitiu. La igualtat nominal (a preus corrents) no té res a veure amb la igualtat real (ajustant per PPA). Dit de passada, aquest és l’ajust que cal al model de finançament: no per població ajustada sinó ajustat per PPA.
