05/06/2021

L’Europa de la crisi permanent

3 min

Només en els últims mesos, la Unió Europea ha declarat la guerra, als tribunals, a la farmacèutica AstraZeneca per no complir amb el subministrament de vacunes; ha tingut crisis diplomàtiques amb Rússia (Josep Borrell humiliat a Moscou), amb la Xina (el consens dels Vint-i-set per per castigar la repressió dels uigurs es va traduir en un intercanvi de sancions) i amb Turquia (pel Sofagate d’Erdogan a Ursula von der Leyen); també s’han viscut crisis a les fronteres amb el Regne Unit, el Marroc o Bielorússia, i a Brussel·les s’és cada cop més conscient que la política exterior supeditada als interessos econòmics i empresarials no sempre et fa estratègicament fort. I tanta tolerància amb règims poc democràtics, dins i fora de les seves fronteres, tampoc és garantia de més estabilitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La UE viu una introducció accelerada a la nova geopolítica global. A un món on la supremacia geoestratègica dependrà, cada cop més, de qui té la capacitat tecnològica de fabricar els microxips que bateguen al cor de tots els productes digitals que ens envolten. I on la UE se sap totalment dependent i ha començat a esbossar plans per a una producció pròpia de semiconductors.

La reestructuració econòmica -per adaptar-se a la transformació verda i digital- tornarà a portar guanyadors i perdedors d’aquest nou procés de canvi, com adverteixen els experts del European Policy Center de Brussel·les. L’impacte econòmic i social del covid-19 i els seus efectes seguiran durant molt de temps, en una Unió Europea que ja pateix una pèrdua continuada de pes relatiu (demogràfic, econòmic i d’influència política) a escala global. La desigualtat postpandèmia creixerà, sobretot, als països rics.

La crisi permanent sembla haver-se convertit en la nova normalitat. Els experts parlen novament de la permacrisi: un nou escenari on la incertesa, la impredictibilitat i la volatilitat formaran part dels canvis estructurals que ja han començat amb la llarga lluita contra el covid-19. Fa dues dècades que la UE arrossega aquesta sensació d’encadenar una crisi rere l’altra, però ara, a més, la confrontació geopolítica tensa una Unió Europea desgastada per la lluita contra la pandèmia, obligada a l'anticipació estratègica, la gestió de crisi i a una agilitat en la presa de decisions que topa amb el cada cop més difícil consens entre els estats membres. Les diferències entre Berlín i París condemnen la política exterior europea a ser erràtica i contradictòria. I el mateix passa quan miren cap a Washington. Per als Estats Units, la Xina és un rival estratègic clar, mentre que per als europeus -encara que també el qualifiquin de rival- Pequín és sobretot un soci econòmic essencial que ara, a més, es permet pressionar políticament la UE per exhibir la seva reforçada capacitat d’influència. Washington i Brussel·les divergeixen sobre com tractar Moscou i el poder monopolístic dels gegants digitals.

Els nous reequilibris geoestratègics globals han precipitat també l’afebliment de la governança multilateral. L’Europa de la permacrisi malda per protegir un model propi en un món en ple deteriorament democràtic. En una dècada, la població mundial que viu sota règims autocràtics ha passat del 48% el 2010 al 68% el 2020. També aquesta tendència s’ha accelerat.

stats