La batalla del català es juga als bars carajilleros. A les serralades dels esmorzars. Entre costelles de corder i truites de fesols i espinacs. Travessant peus de porc i ous ferrats. Trescant amb llonzetes i arengades. Pa. Vi. Grasiosa. Carajillo. Aquí hi ha la guerra.
Hi ha milers de bars carajilleros a la Catalunya real. Termòmetres. Sismogrames. Centres d’Estudis d’Opinió que no la caguen mai. Entre un plat rostat al mil·límetre i llànties científiques a la camisa. Demoscòpia de forquilla i ganivet. El múscul i la transmissió del català posa tota la carn a la graella a les taules del colesterol. Hi ha fato. Són de vida. Hi ha vida. Darrere hi ha més mans que pell. Són els catalans que han aixecat Catalunya i ara enlairen la panxa. Ja hi eren. Aviat no hi seran, però encara més aviat no tindran res a dur al pap. Ni ells, ni els fills, ni els nets. Obriu la boca. Traieu la llengua i feu: Ahhh…
En 9 de cada 10 casos aquest Ahhh canvia de patac. Com un herpes brotat per una mala notícia. Ahhh! En castellà. Matemàticament i biològicament a la majoria de bars carajilleros ja no hi ha el senyor Ramon i la senyora Pepita. Ja no hi ha aquells matrimonis indestructibles que vivien al bar. Maniquins del dia a dia. Abans de morir, abans de matar el bar… Els fills han volgut ser bombers, professors, taxidermistes. El bar es traspassa. Es diu resurrecció. I agafa les restes, mobles i immobles, la romanesa, la búlgara, el xinès, el guatemalenc… I fa els mateixos peus de porc mudats, sardines a la flama, cansalada sense fum… Hi ha hagut una transmissió de know how, de xup-xup, de saó… Però l’únic plat que no hi ha és el català.
Tu tens taulades de cinc, deu, quinze persones. Totes parlant i menjant en l’idioma llonganissa. I a la noia l'hi engalten tot en castellà. I aquí està la vianda: 15 contra 1 i guanya l’1. Multipliqueu fins a l’infinit bars, botigues, carrers, centres de retrobament impersonal, oficines de capteniment estàtic, dependències contra la discriminació dels esquerrers… Tot és dit i comptat. Ens la juguem aquí.
Els bars carajilleros són un exèrcit. Cada taula és una victòria. Cada soldat de la costella té missió. L’arma és a la llengua. Són la CIA. Centrals d’intel·ligència, informació, transmissió, contagi. La nostra guerra és aquí. El clic. Perquè tot canviï. El sometent. La institució interruptor. L’estat català. No espereu ningú. Aquí hi ha l’exèrcit. Els soldats catalans que ens han precedit ho saben. A la taula i al llit, al primer crit.
Joan Sales, oficial de l’Escola de Guerra de la Generalitat. Llums antiboira. Antiruqueria. Antitot. Deia el 1936: "I pensar els horrors que ens hauríem pogut estalviar si el juliol passat hagués existit un Exèrcit de Catalunya per plantar cara al mateix temps als feixistes i als anarquistes". Perdre el país, les persones, la llengua… I exiliar-se. I tornar el 1948 i dir: "Veia els meus nebots que no havien llegit res en català. Li vaig dir al meu nebot gran «abans de la guerra els diaris sortien en català...», i va esclafir una rialla!". Això està passant el 2025.
Els nets dels padrins carajilleros parlen castellà. Perquè els padrins-pares contesten en castellà. I els fills de la del bar, i els nets dels que van al bar tenen en el castellà la seva teca comuna de bar carajillero diari. I afarteu-vos fins a morir. Com dialogaven Sales i Joan Coromines: “Hi ha problemes que més que els filòlegs els resoldrien els Mossos d’Esquadra”. Cada bar és una trinxera.
