L’èxit i la immortalitat (1914)
Peces històriques
De l’article d’Alexandre Plana (Lleida, 1889-Banyuls, 1940) publicat a La Pàtria (22-V-1914). Aquesta primavera ha fet cent deu anys de la glosa que el periodista, advocat i crític d’art Alexandre Plana va dedicar a una conferència memorable del poeta Josep Carner. Intel·lectual innovador, Plana va ser pioner aquí en la crítica de cinema i la de discos. Va influir en la iniciació al periodisme de companys un xic més joves que ell, com Josep Pla i Josep Maria de Sagarra.
Fa uns dies que Josep Carner amb l’àgil finor del seu esperit donava una conferència sobre èxit i immortalitat. Son dues formes amb les quals la qüestió eterna de la vida i la mort és encalçada també per la literatura. Deia Goethe que als poetes no els hi plau d’emmudir, sinó que volen fer-se veure de la multitud, perquè sense elogi i blasme no poden estar. [...] Hi ha qui és pres avui com ansiós de l’èxit, quan és no més que devot de la immortalitat. [...] L’èxit és un valor transitori; no pot ésser mai definitiu -perquè llavors ja fora la substància mateixa de la immortalitat- [...] L’èxit, com deia Carner, és el profit, mentre que la immortalitat és l’elevació. [...] La immortalitat catalana, a la qual tots devem aspirar, diu Carner que és la contribució creixent a la substància de Catalunya [...] La immortalitat de l’obra, per a un català, està que una mica d’ella s’ajunti al cos total de la vida catalana i n’augmenti la substància, que la seva força sia transmesa a la comuna energia, que la seva impulsió vingui a fer més viva la col·lectiva impulsivitat. Així es parla en formes diverses de la influència de les lletres i les arts en la riquesa material dels pobles, de l’acció social del geni o del contemplatiu. [...] La glòria pot ésser un augmentatiu de l’èxit, i pot ésser també l’anunci de la veritable immortalitat. [...] És el déu de dues cares: l’una que guaita vers la mort, i l’altra que mira vers l’eternitat. A la glòria s’hi arriba gairebé sempre per rigorós torn d’edat, com en un escalafó. [...] No s’ha de confondre la glòria amb l’èxit sorollós. Remy de Gourmont ha escrit que n’hi ha prou amb escriure, no ve d’aquí lo que s’escrigui, perquè als setanta anys vingui la celebritat; als vuitanta la glòria; als noranta l’apoteosi. [...] Deia Carner que la nostra qualitat pròpia “és el nostre afany incansable d’immortalitat, el nostre afany col·lectiu, tan vastament col·lectiu que aquell afany constitueix avui la nostra unitat”. En aquest punt som diferents dels altres pobles de la península, castellans i portuguesos. El penó de Castella o l’estendard portuguès se mouen pels vents de glòria. És la glòria, l’ideal d’aquests pobles. Son pobles que caminen amb els ulls badats sense veure altra cosa que la brillantor de les seves banderes [..] Per a ells la glòria és no més que una estrident i perllongada bufada de clarí [...] Un poble pot tenir en tots els fulls de la seva història una grogor de glòria, i una desolada blancor de mort en el darrer full. Un poble pot caminar cap a la mort deixant per terra una estela de fulles de llorer. No pas així, un poble que senti l’ardència de la immortalitat. Un poble que devot de la immortalitat, sense brillantor de banderes ni estridències de clarins, pot fer cada dia més rica la seva substància, l’espiritual i la material [...] És dolça i noble cosa morir per la pàtria, deia Horaci. Però més noble cosa encara és saber viure per la pàtria, en un continuat i serè esforç d’immortalitat. El sentiment de glòria viu de l’ahir, el sentiment d’immortalitat, de l’esdevenir; l’un, tanca les portes on un vell aire reclòs s’hi serva; l’altre, les obre perquè un aire sempre renovat li dugui una forta jovenesa.
