27/09/2021

El laberint democràtic

3 min
Elisenda Paluzie durant la concentració de l'ANC per protestar contra el desacord entre ERC i JxCat el maig del 2021.

Crec que mereix atenció la interpel·lació que s’ha fet a la doctora Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, arran de la seva intervenció del passat 11-S. En aquella ocasió, en l’estil propi d’un míting, va exclamar: “President, faci la independència”. Paluzie buscava el paral·lelisme retòric amb aquell famós “President, posi les urnes” de Carme Forcadell, també presidenta de l’ANC el 2014. I va aconseguir l’efecte buscat perquè aquest clam va ser el més repetit a la premsa i als talls de veu i d’imatge escollits pels mitjans de comunicació.

La crítica al crit de Paluzie ha tingut des d’expressions histriòniques com la de l’antic diputat Joan Tardà –“Les paraules de Paluzie van ser una veritable estupidesa”, va dir–, fins a d’altres d’enraonades com la de Joan B. Culla a "Diàleg i alternativa" a l’ARA. Culla li retreu no haver concretat com calia procedir i, per tant, mantenir-se en l’independentisme màgic. No hauria pas perdut el temps amb la reacció de Tardà perquè només fent memòria de les seves intervencions públiques d’abans de l’1-O en trobaríem d’encara més abrandades –jo no en diré estúpides– que les de Paluzie. No és pas el cas de Culla, que, sense voler-hi polemitzar, sí que mereixen reflexió.

Seré ben clar: soc del parer que a hores d’ara cap de les estratègies independentistes que hi ha sobre el tauler polític és capaç de superar una lògica declarativa. La de l’ANC, a part de les crides a la mobilització –que és el seu espai legítim–, no ofereix vies polítiques concretes, cosa que tampoc seria propi d’una organització que es vol transversal. Per la seva bada, l’estratègia de la “confrontació intel·ligent” de Junts tampoc no va més enllà de fer visibles les agressions de l’Estat, tant en contra de l’independentisme com del mateix autogovern. No dic que sigui poc, ni que sigui ociós. Tot el contrari. Però no deixa de ser la manera d’encarar el qui dia passa, any empeny.

La qüestió, però, és que l’estratègia d’ERC de confiar-ho tot a una taula de diàleg no és menys retòrica que les altres. El mateix Joan B. Culla escriu: “Espanya no ha estat mai capaç de resoldre un problema territorial o de sobirania en una taula de negociació. Mai”. Així, els suposats “pragmatisme i gradualisme” actuals d’ERC no passen de ser una altra manera de fer la viu-viu gràcies al petit avantatge competitiu de ser necessaris per aguantar la minoria parlamentària del govern de Madrid.

Per tant, ERC pot justificar com vulgui el seu “mentrestant”, però la taula de diàleg forma part d’un independentisme tan màgic com els altres. Quan Oriol Junqueras afirma que “tot l’independentisme ha demanat reiteradament durant anys el sit and talk”, no ho diu tot. Primer perquè ell mateix, quan el diàleg el proposaven d’altres, havia dit i repetit que aquesta no era una via de fiar. I després perquè el sit and talk va ser un eslògan fugaç posat en circulació pel Tsunami Democràtic poc abans de desaparèixer, entre l’11 de novembre del 2019 al Pertús i el 18 de desembre del mateix any al camp del Barça. Tot just cinc setmanes! Per ser precisos, qui més anys va confiar en el seure i parlar havia estat l’autonomisme dels presidents Pujol, Maragall o Mas, amb un èxit perfectament descriptible.

Pràcticament tot l’independentisme conflueix en la voluntat resoludament democràtica d’exercir el dret d’autodeterminació. Però siguem honestos: l’amnistia i l’autodeterminació mai no s’aconseguiran dins d’Espanya, sinó un cop fora. Per això, les necessàries però esgotadores mobilitzacions al carrer sense un horitzó previsible, la feixuga i arriscada confrontació contra el mur de l’Estat o la disponibilitat a negociar contra tota esperança són molt meritòries però de moment només serveixen per aguantar el xàfec i no ens trauran del laberint en què s’ha convertit la naturalesa democràtica de l’independentisme català.

Salvador Cardús és sociòleg
stats