A l'estudi d'en Joan Miquel Oliver
Fa anys i panys que som amics, però fins ahir no vaig visitar per primera vegada l'estudi que en Joan Miquel Oliver, compositor i guitarrista del grup Antònia Font, té a Palma. Va ser una visita absolutament planera, però què volen que els digui: sempre fa respecte entrar (els cursis en dirien penetrar ) en el sancta sanctorum d'un artista. Artista: quina paraula més feta malbé, a força de grapejar-la de qualsevol manera. Però al final, un artista és aquell qui fa art, que és una activitat igual d'honorable -ni més ni menys- que exercir d'advocat o cultivar moniatos. Ara bé, d'un artista n'esperem dues coses: que faci la seva feina ben feta (que faci art ben fet) i que amb el seu art ens digui coses que no teníem previstes, coses que ens obliguin a pensar o que ens empenyin a sentir-nos millor.
En Joan Miquel acompleix amb escreix tots dos requisits, i a més és un artista múltiple (altre cop, els cursis en dirien renaixentista ), i fa tot l'efecte que poques disciplines de l'esperit escapen a la seva inventiva: compon cançons, escriu poemes i novel·les, publica articles. En totes aquestes facetes, n'Oliver excel·leix i ens diverteix, que és un altre requisit -el de la diversió- que sempre li hauríem de poder reclamar a un artista digne d'aquest nom. Ara en Joan Miquel Oliver torna a les llibreries amb una novetat editorial: Un quilo d'invisible , que és la seva primera peça teatral. Una peça teatral! Qui publica avui en dia una obra de teatre amb la intenció que el personal la llegeixi? Doncs l'amic Oliver, que s'embranca a escriure una comèdia i que en surt, com sempre en el seu principi de no repetir-se mai, perfectament airós. Un quilo d'invisible és un vodevil a mig camí dels Germans Marx, els Monthy Python i l'humor de P.G. Wodehouse, que ens morim de ganes de veure ben representat dalt de l'escenari però que, com a lectura, resulta de les coses més desopilants i més estimulants que pot trobar ara mateix vostè a la seva llibreria. No tenim gaires motius per riure, d'un temps ençà, però Un quilo d'invisible (banyes, complots i pintura que fa tornar invisibles els objectes) ens n'ofereix un d'excel·lent. Si em permeten aprofundir en la publicitat gens subliminal, demà a la tarda el presentarem plegats.
Tornant a la visita de l'estudi d'en Joan Miquel Oliver, vaig tenir ocasió de contemplar-hi els aparells de gravació que fa servir, i que desperten en mi la fascinació d'allò que es desconeix per complet. També vaig tenir el goig d'escoltar les guitarres d'una nova cançó, amb un arpegi preciós que està esperant la col·laboració de la veu d'en Pau Debon. Vaig veure la taula on Oliver treballa, i el llibre que està llegint: Diari d'Escània i Univers endins , del poeta Enric Casasses, que a tots dos ens agrada molt -de debò-. I vaig pensar que, per molta i extensa que sigui la burrícia de certs pròcers, una cultura es pot considerar salvada mentre compti amb un refugi com l'estudi d'en Joan Miquel Oliver. Alegrem-nos-en.
