L’èxit descriptible d’agrair el civisme
En aquesta nació que voldria ser estat ens hem resignat a acceptar que la festa i l’incivisme vagin de bracet. Hi donava voltes dijous al matí, després d’haver passat una nit sentint des del llit els brams de la gentada que, anant i venint d’un concert a la platja del Bogatell, travessava eufòrica la Vila Olímpica; i contemplant des d’un pont que travessa la ronda Litoral com un gos es banyava en un petit llac envoltat de gespa entre centenars de llaunes i ampolles flotants.
Davant l’incivisme, som una societat que ha perdut el coratge de fer-hi i dir-hi res. Si criden massa, ens posem taps a les orelles. I no sembla que la nova esquerra -que arriba a dir que ningú es cola al metro si no és per necessitat- ho hagi d’arreglar. ¿Criden a les 4 del matí per necessitat? ¿Tiren les litrones al llac per necessitat?
La mala vida que ens dóna l’incivisme només l’apreciem si vivim un temps en un país on aquests comportaments generen el rebuig enèrgic i unànime d’una ciutadania compromesa amb les normes de convivència. Aquí, ben al contrari, mirem esporuguits cap a una altra banda i ens limitem a fer-nos mala sang.És el fruit d’anys d’ajuntaments que malcrien ciutadans i confien la dura tasca de fer complir la llei al disseny de banderoles i missatges enrotllats. I aquest malcriament no és, ni de bon tros, un monopoli de l’esquerra. Traspua en una semàntica que, almenys a Barcelona, ho impregna tot. N’és un bon exemple la campanya dissenyada per l’anterior equip municipal que encara penja d’alguns fanals de la ciutat.
“Gràcies per deixar-me descansar”, hi diu un senyor amb estrenyecaps. El missatge és del tot transparent: quan la gent surt a la nit (i no cal dir que el dret a sortir tota la nit i emborratxar-se set dies a la setmana és sagrat en el temple del turisme) li hem d’agrair que tingui la deferència de no bramar sota mateixdel nostre balcó. L’hi hem d’agrair, ens diu implícitament la semàntica de la campanya, perquè no hi té cap obligació. Si fos un delicte, potser ho podríem perseguir, però com que és un detall, gràcies si ho fan i, si no, si fan l’energumen, posa’t els taps. I el mateix passa quan deixen la merda allà on caguen; ens hi hem de resignar i en tot cas remerciar que tinguin la delicadesa, pròpia de gent tan curiosa com ara els suecs o els japonesos, de dipositar-la en una paperera o endur-se-la a casa. Els que consideren efectives aquestes campanyes no deuen entendre per què han calgut radars i multes per fer que es moderés la velocitat a les carreteres. Ells s’haurien limitat a agrair que s’anés més a poc a poc.
Una de les millores més substancials en convivència i qualitat de vida que apreciaria algú trasplantat al present des dels anys 90 seria l’absència de fum als espais públics. Quina meravella poder dinar sense empassar fum! Però si fos pels nostres ajuntaments, si no hi hagués pesat una intensa pressió mundial i l’enorme cost que suposa el tabac en salut pública, a hores d’ara encara estaríem donant les gràcies als fumadors per no empudegar ni enverinar l’aire que tots respirem; amb un èxit igual de descriptible que els brams a les 4 de la matinada.
