Limitacions que fan créixer
LA VIDA ÉS LIMITADA per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer.
Recordo els set anys fantàstics fent l’ APM? de Catalunya Ràdio amb en Bassas. El terreny de joc era molt acotat. Pocs minuts, humor d’actualitat basat en els talls d’àudio que trobaves aquell dia, amb un guió escrit apressadament en una horeta, de matinada. Si feies un gran angular et podies sentir empetitit, però quan posaves el focus allò donava per molt: un tros de realitat i un temps ajustat també inclouen molts mons. I quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast.
Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.
Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies t’ensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que s’esfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si t’hi poses bé hi ha moltes partides per jugar i pots decidir encara com balles la música que et posen. La vida continua, i quan se’t tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.