L’instint de les classes mitjanes

Les generacions de francesos i alemanys que van crear la Unió Europea són les mateixes que van intentar anihilar-se mútuament en la dècada del 1940. El 8 de juliol de 1962, Charles de Gaulle i Konrad Adenauer van participar junts en una missa de reconciliació, tot just 17 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. La cerimònia va portar al cap d’uns mesos a un acord d’amistat franco-germànic, que establia les bases d’una cooperació que persisteix avui dia. El lloc de la trobada estava carregat de simbolisme per a ambdós països: l’exèrcit alemany havia destruït parcialment la catedral de Reims durant la Primera Guerra Mundial, però també va ser en aquesta ciutat on el 7 maig del 1945 Alemanya va signar la capitulació sense condicions que posava fi a la Segona Guerra Mundial. Helmut Kohl va dir el 1987, quan es complien 25 anys d’aquell acord, que a Reims es podia sentir el que significa “l’alè de la història”.

Hi ha dues expressions que quan s’uneixen solen grinyolar, però que aquí permeten resumir aquell esperit: grandesa històrica i càlcul pragmàtic. No m’estic referint només a De Gaulle o Adenauer sinó, en general, als europeus que van viure el gran desastre de la Segona Guerra Mundial d’una manera directa o indirecta. Estic convençut que d’aquell trauma sense precedents en va sorgir alguna cosa semblant a un instint col·lectiu, que ha guiat la conducta de les classes mitjanes d’aleshores ençà. M’estic referint a una conducta difusa i intuïtiva, però alhora perfectament objectivable en un munt d’episodis històrics i, de manera especial, en la majoria de comicis electorals celebrats a partir del 1945 arreu d’Europa. Recordem-ne algun.

Avui ben pocs saben qui va ser el còmic francès Michel Colucci, més conegut com a Coluche (1944-1986). Resulta, però, que Coluche va estar ben a prop de ser candidat a les eleccions presidencials franceses l’any 1981. La seva popularitat creixia cada dia que passava, gràcies a l’omnipresència mediàtica. El seu discurs, enginyós i ben estructurat, anava adreçat contra la democràcia representativa i els polítics. Deia, per exemple, que “ si voter changeait quelque chose, il y a longtemps que ça serait interdit ” (si votar canviés alguna cosa, ja fa molt temps que s’hauria prohibit). Coluche, per cert, va ser dels primers a cantar les virtuts polítiques de la indignació, moltíssim abans que Stéphane Hessel. El que és interessant d’aquesta història és que fins i tot l’any 1981, en plena decadència del gaullisme a França, la classe mitjana va fer marxa enrere a temps. El discurs de Coluche feia gràcia, servia per ridiculitzar la vella classe política i... res més. I és que una cosa és protestar quan es fan les eleccions europees i triar Ruiz-Mateos o el sursum corda, i una altra de molt diferent posar de president de la República Francesa un personatge televisiu com Coluche o algun altre espècimen per l’estil. Hi ha un instint col·lectiu entre les classes mitjanes que ho impedeix. Vull dir que es pot jugar a viure sensacions fortes (sempre verbals), a riure les gracietes pujades de to (en un plató televisiu) i també a escenificar aparatoses catarsis col·lectives (per descomptat, de burletes); però aquí s’acaba la broma.

Voldria remarcar, a risc de ser redundant, que tot el que acabo de dir val per a les classes mitjanes. No m’estic referint a conceptes més genèrics com els de ciutadania, posem per cas. I ara arriba la predicció, que és arriscada justament perquè la formularé sense cap mena d’ambigüitat semàntica: si una formació com Podem és percebuda per les classes mitjanes espanyoles més com una reacció (ni que sigui justa i raonable) que com una proposta, quedarà la tercera, a molta distància del PP i el PSOE, i no sobreviurà al proper cicle electoral. Simètricament, si el procés de transició nacional que vivim a Catalunya s’associa a topònims com Montenegro o Kosovo, a expressions com “declaració unilateral d’independència”, a actituds com la pressa o al nyeu-nyeu cursi del país xupiguai, el sobiranisme retrocedirà fins a retornar al seu estadi testimonial. La varietat dels votants, la tipologia ideològica de les persones, és sens dubte enorme. Les expectatives de les classes mitjanes, en canvi, són molt més concretes: es tracta de la franja de població en la qual es basa el sistema, la que paga més en impostos del que rep en forma de prestacions. El joc es basa només en aquest diferencial, i per això és tan fràgil. A Catalunya, les classes mitjanes van fer el pas endavant cap al sobiranisme tot just per instint de supervivència. Ara, per la mateixa raó, poden arribar a desfer-lo.