Josep Maria de Sagarra
24/08/2025
Periodista i escriptor
3 min

Quan la van entrar amb la llitera a tot drap el metge li va preguntar què li passava. La dona sacsejava el cap com la nena rock'n'roll, dimoni enforquillat, de L’exorcista. Es va expressar entremig d’una llengua de bilis. Una policromia de desesperació multimèdia. “Ens han perdut el respecte”, repetia amb autotune Dolby Surround 3HD. I anava desapareixent amb la cantarella pel passadís de l'UCI (unitat de catalans ingressats).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A l’informe, el metge va descriure els fets que van causar l’ingrés. Eren casos que sovintejaven des de feia anys, però no se'n feia cas, perquè no fos cas, ja saben allò de l’alarma social: no n’hi ha per a tant, ja passarà o aquest mal no vol soroll… Bé, senyora de 75 anys. Cap malaltia prèvia. Tot bé. Es trobava celebrant l’aniversari de la neta. 20 adults i 10 nens. Tot discorria com una arengada amb flotador a la piscina de plàstic flam amb nata. Però la neta de 9 anys parlava en castellà amb tothom. Posseïda. Disparant a tort i a dret. Volum, volum… 29 persones garlant en català i ella només en castellà. D’avis catalans, de pares catalans… Tots xerrant en català i ella… en castellà. Per què? Eh? Algú va dir: “Vol cridar l’atenció”. I la dona, aquella dona, aquella padrina, va caure desplomada a terra.

Ens han perdut el respecte. No només els gelaters argentins, o els astronautes colombians o els taxidermistes lleonesos, que porten cent anys aquí... No. Ens han perdut el respecte nets, nebots, cosins, hàmsters, libèl·lules, mobles de cuina, pinces d’estendre la roba… El català no és una llengua: és “la llengua dels esclaus”.

Josep Maria de Sagarra s'alliberava escrivint el següent un agost del 1923. Olorant la dictadura de Primo de Rivera. 102 anys després, el que no han aconseguit dictadures i guerres ho farà la democràcia. Fora manilles: “Els que vivim a Barcelona, malgrat ésser la nostra estimada ciutat, la fogaina més encesa del nacionalisme, aguantem amb un cert esperit mesell aquella llengua imposada que no és la nostra. La força del costum […], la vida del comerç, són coses que, totes plegades, ens ensopeixen els ulls i les orelles, per aguantar la llengua imposada. De tant en tant protestem, o engeguem la mica d’ironia que Déu ens ha donat, contra els desgraciats adeptes que a casa nostra té la famosa llengua espanyola. […]. Per tant, vassalls, “¿de què us valen, pobres catalans, pobres germans meus, la vostra joventut i les vostres pretensions atlètiques, i el somriure de les noies que us volten, i les xemeneies de la fàbrica paterna, si sou els esclaus més lamentables, contents amb la vostra servitud, i mostreu, amb una alegria idiota, la marca del vostre esclavatge? Podreu tenir bona taula i bon llit i una certa felicitat familiar, però el cel us ha negat, o heu destruït vosaltres mateixos, aquell sentiment de pàtria que, diguin el que vulguin, encara és el més fort de tots els sentiments del món…”. Matem-ho: “De ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut sempre”. Amén.

Germans, ens és igual perdre la llengua, tant ens fot morir simbòlicament i realment. Ens la sua. Però el que no ens la porta fluixa és ser esclaus. No som simpàtics, acollidors, ni agradables: som éssers humans. Tenim dret a existir. I a escopir: maleducats, analfabets, feixistes. No us mereixeu ni el castellà, ni l’anglès… La llengua que sigui que us surt de la boca. Ens voleu matar per viure i enriquir-vos. Abolim l’esclavitud ara!

stats