Una llengua viva / Una escriptora morta
Una llengua viva
Josep Martines, president de la comissió de lexicografia de l’Institut d’Estudis Catalans, va presentar aquesta setmana el centenar de paraules que s’han incorporat al diccionari normatiu el 2021. Més enllà de parlar de la covid, el cribratge i la quinoa, Martines va haver de respondre sobre aquestes queixalades contra el català que arriben, tot d’una, en forma de percentatge precís. Quan no és el 25% de classes en castellà és aquest 6% que –fum, fum, fum– ha desaparegut de la nova llei de l’audiovisual. Martines va explicar que la introducció d’aquestes paraules, i la modificació de la definició d’un grapat d’altres mots, és “símptoma de la vitalitat social de la llengua. Si no calgués, ja no es farien ni paraules noves”. S’introdueixen novetats, esclar que sí, perquè n'hi ha necessitat, perquè la llengua és viva i evoluciona. La voluntat de parlar i expressar-nos en la nostra llengua és tossuda, per dir-ho en l’adjectiu predilecte de Lluís Llach. Senzillament perquè és la nostra. I perquè gairebé en defensa pròpia tenim cura del nostre patrimoni. Més encara si veiem com la política recentralitzadora usa el català per crispar. Davant la demagògia, hem de tenir aquesta actitud de resistència que, en un tema lingüístic, no hauria de caldre. Però cal, perquè el corró contra la nostra escola i els nostres mitjans no s’atura. I perquè a les xarxes socials, youtubers i streamers diuen que els números no els surten si emeten els seus continguts en català. Per variar, la butxaca.
Josep Cuní, el periodista que –diuen diuen diuen– pot tornar a tenir hores importants a la Corporació de Mitjans Audiovisuals, té un concepte propi sobre el que cal fer amb les llengües minoritzades. Ell en diu la triple P: cal protegir-la, cal promocionar-la i cal prestigiar-la. Segons el mateix Cuní, al català se l’ha protegit poc, se l’ha promocionat menys i no se l’ha prestigiat en absolut. I tot això sí que és cosa nostra, al marge de les dèries catalanofòbiques de “casados y solteros”.
Una escriptora morta
Arran de la mort de l’escriptora Almudena Grandes han passat algunes coses insòlites. D’una banda, va ser curiós veure que moltes de les dues mil persones que van ser al funeral al Cementiri Civil de Madrid duien llibres de l’autora a la mà. Tot d’una, els aixecaven en direcció al cel. A través de les xarxes socials, els seus lectors van buscar –i van aconseguir– el mateix efecte, emotiu i icònic, del que havia passat en l’enterrament de José Saramago a Portugal. Tot està inventat, però no per això la imatge perd valor. Aquesta setmana també ha passat un altre fenomen: a les biblioteques de tot l’Estat s’han prestat tots els llibres d’Almudena Grandes. No n’ha quedat ni un a la lleixa. D’una banda, que rellegeixin la seva obra deu ser l’homenatge més bonic per a un autor. De l’altra, la constatació macabra que sovint esperem que la mort et converteixi en notícia per tornar a estar de moda. Potser millor això que res, ni que sigui a misses dites. El tercer fet, molt més lleig, té a veure amb la política. La picabaralla que hi ha hagut a l’Ajuntament de Madrid. Amb l’escriptora acabada d’incinerar, PP, Ciutadans i Vox es van negar que Grandes tingués una biblioteca al seu nom. Fas tota una carrera, publiques vuit novel·les d’èxit, retrates tot un món, crees el teu propi univers literari i, en un tres i no res, els partits polítics ho potinegen tot, empastifen el teu historial i t’encasellen en un bàndol. Després d’un funeral on es va resar el parenostre i on es va cantar La Internacional, els partits d’esquerres de l’Ajuntament de Madrid van proposar nomenar-la filla predilecta de la ciutat i atorgar-li el nom d’una biblioteca. Els tres partits de dretes, però, van votar que no perquè segons Andrea Levy, ara delegada de cultura del PP a Madrid, la idea hauria hagut de tirar endavant per consens. Ara es veu que els escriptors han de ser transversals, han d’agradar igual als uns, als altres, als ultres i als d’encara més enllà, o fes-te fotre. Ja s’ho faran.
