26/03/2022

Una llengua viva

4 min
Una llengua viva

Ni la llengua desapareixerà mentre la parlin també la Rosalía i la seva àvia ni tampoc deixarà de necessitar suport per ocupar el lloc que li correspon en els espais comuns de la vida quotidiana d’un país que es voldria normal. Encara avui la defensa de la llengua continua sent central per a la defensa de la identitat i del futur del país. Però, com sabem molt bé els catalans, en democràcia les llengües no s’imposen per decret i quan avancen és perquè les lleis van associades a valors de progrés i a la voluntat de pertinença. Objectius que estan adaptats a la realitat i no a un escenari idíl·lic construït voluntariosament però inexistent.

Podem dir que el català va avançar amb la immersió en un entorn de construcció democràtica, però també hem de reconèixer que avui la immersió no s’aplica estrictament com a tal i que l’ús del català és una aproximació i està en mans dels docents, que l’adapten al context en el qual treballen. El resultat és que els alumnes surten amb una competència bàsica en les dues llengües, amb zones decantades socialment cap al domini del català i d’altres del castellà, malgrat el major magnetisme extern del castellà en les zones més poblades del país i a la majoria dels mitjans de comunicació.

Catalunya no és ni serà un país monolingüe. De fet, per sort. Catalunya serà plurilingüe i mestissa si vol estar viva, i un acord entre els partits que representen el 70% del Parlament no és òptim però és un gran avenç que evita la ruptura per raons lingüístiques. Buscant l’ideal absolut es pot acabar en el fang, especialment si s’està sempre pendent de les ires de Twitter o del predicador de torn que expedeix les fàtues contra els impurs.

Des del 2014, quan la sentència del nou Estatut va introduir la idea del castellà com a llengua vehicular i quan van arribar les primeres sentències referides a centres concrets, no s’ha fet més que desconcertar i afeblir el model de convivència de llengües amb el català com a idioma central.

La modificació de la llei de política lingüística s’ha fet per evitar el compliment de quotes i per traslladar en la mesura del possible les decisions als professionals de l’educació en funció de les necessitats dels centres. No hi ha garantia que funcioni, però en política sovint cal guanyar temps. La llengua ha d’estar en últim terme en mans dels docents, que coneixen la seva realitat sociolingüística, i l’han de fer coexistir amb una nova manera de treballar per projectes, i no en mans dels jutges.

MANUAL D’AUTODESTRUCCIÓ

No passa una setmana que els partits independentistes no facin un pas més per aconseguir fer-se l’harakiri dilapidant el suport social que encara els dona majoria al Parlament. La manca d’acords entre els socis de govern s’explicita i es publicita a plena llum. Això no és el que la societat catalana, independentista o no independentista, espera de la gestió política en temps de dificultats després d’una pandèmia i amb una crisi energètica i inflacionista emboirant el futur.

En l’origen d’aquesta crisi, amb JxCat qüestionant l’acord que havia firmat poques hores abans, hi ha la dificultat de construir els seus nous lideratges. Ampliar els acords sempre és una bona idea, però la qüestió és si l’ampliació els dinamita. En la negociació hi van participar Albert Batet, Laura Borràs i Jordi Sànchez, però, malgrat les seves credencials inqüestionables, no es van estalviar una onada maximalista que els va posar en dubte.

Els votants de Junts necessiten saber si el partit és capaç de forjar i mantenir acords polítics que es basin en l’acceptació del principi de realitat que imposa el marc legal actual o fan una opció i una crida a la insubordinació en condicions de mantenir-la.

L’acord era necessari, però no suficient, per aturar l’ordre d’implementació del 25% de matèries en castellà per part del TSJC. Era una manera imperfecta d’evitar posar en risc els directors dels centres educatius, una manera de guanyar temps polític.

Alguns centres preparaven ja la implementació del 25% de castellà a les aules, i és als directors a qui es dirigeix el tribunal per fer complir la llei. I als centres l’acord ha estat rebut majoritàriament amb alleujament i demanant respecte a la seva autonomia, com explica Laia Vicens en el dossier d’avui.

L’ensenyament necessita més solucions que discrepàncies polítiques, i si el país vol competir amb l’entorn amb talent i no amb sous baixos caldria posar l’escola al capdamunt de les prioritats. El català, sí, òbviament, és la columna vertebral. Però també s’ha de saber castellà i anglès, que no quedi només en mans de les extraescolars de les famílies que les poden pagar. Idiomes, però també la innovació pedagògica, la cultura de l’esforç, ensenyar a pensar i construir ciutadans crítics. El desafiament de l’escola és majúscul i els docents no es poden sentir sols ni l’excusa per a la batalla política interna.