007: llicència per beure

Fa poc em va arribar a les mans una referència a una nova traducció a l'italià de Live and Let Die [Viu i deixa morir], d'Ian Fleming, en què James Bond demana un còctel Martini amb vermut negre, és a dir, dolç. Que sàpiguen els no iniciats que el sol fet de parlar d'un Martini fet amb vermut dolç és una rotunda heretgia.

És veritat que, segons asseguren algunes versions, els primers Martinis que es van servir als Estats Units al segle XIX es feien amb dues unces de Martini Rosso -és a dir, negre i dolç-, una unça de ginebra Old Tom, unes gotes de marrasquí i altres ingredients que avui en dia esgarrifarien qualsevol persona ben educada. Però d'altres afirmen que, quan es va popularitzar inicialment, el còctel Martini tal com el coneixem avui no portava vermut Martini Rosso sinó Noilly Prat -un vermut sec gairebé transparent- i que a la beguda no se li va donar aquest nom pel Martini Rosso sinó per la ciutat californiana de Martinez (o, depenent de la persona a qui l'hi preguntem, per un bàrman que es deia Martínez). Als que estiguin interessats a analitzar aquest tema tan intricat els recomanaria consultar un llibre imprescindible, Martini, straight up: the classic American cocktail , de Lowell Edmunds.

Però la pregunta segueix sense resposta: què ha begut James Bond tots aquests anys? La resposta és que una mica de tot. Penseu, per exemple, en el començament de Goldfinger (1959), on es diu: "James Bond, que s'acabava de prendre dos whiskies dobles, es va asseure a la sala d'embarcament de l'aeroport de Miami i va començar a reflexionar sobre la vida i la mort".

Però, si ens centrem en el tema dels Martinis, el primer que beu l'agent 007 -en el primer llibre, Casino Royale (1953)- és el que ha passat a la història com a Martini Vesper: "Tres parts de (ginebra) Gordon, una de vodka i mitja de Kina Lillet. Sacseja-ho bé fins que estigui ben fred i després hi afegeixes una tira ben llarga de pela de llimona. ¿Ho has entès?" (El Kina Lillet era un altre tipus de vermut sec que ja no es produeix.) A la pel·lícula Quantum of Solace Bond es pren un altre martini Vesper.

Normalment, però, Bond beu el que ara considerem un martini -tant se val que el vulgui amb vodka i no amb ginebra-, però quan el demana hi afegeix la famosa frase "sacsejat, no remenat". Ara bé, des de l'època de Hemingway sabem que, per preparar un bon Martini, cal abocar una part de vermut sec a la coctelera plena de gel, afegir-hi després la ginebra, remenar-ho tot i després filtrar el còctel a la clàssica copa triangular, en la qual al final es posa una oliva. Però alguns entesos afirmen que, després de posar el vermut sec i barrejar-lo bé, s'ha d'abocar fora de la coctelera perquè als glaçons en quedi només una pàtina que els deixi un regust. Aleshores és quan s'ha d'afegir la ginebra i, al final, la beguda, ben ben glaçada, es filtra a la copa.

La proporció ideal de ginebra i vermut varia segons els entesos: n'hi ha que prefereixen no abocar el vermut fora de la coctelera abans d'afegir la ginebra, mentre que d'altres només permeten que un tènue raig de llum travessi l'ampolla de vermut per tocar els glaçons. I hi ha com a mínim una versió del còctel que dóna l'opció de servir-lo amb amb glaçons, una perspectiva que horroritzaria qualsevol bevedor de gustos refinats.

Per què un bon coneixedor com Bond vol el Martini sacsejat i no remenat? Per alguns, en sacsejar la coctelera entra més aire a la barreja -d'això se'n diu bruising the drink (masegar la beguda)- i això en potencia el gust. Però, personalment, crec que un cavaller com Bond no hauria de preferir el Martini sacsejat. N'hi ha que, per explicar aquesta preferència tan poc escaient, diuen (per cert, erròniament) que la famosa frase només apareix a les pel·lícules de James Bond i no a les novel·les, de la mateixa manera que Sir Arthur Conan Doyle no va escriure mai el cèlebre "Elemental, estimat Watson" atribuït a Sherlock Holmes. És veritat que la frase "sacsejat, no remenat" no es remunta tan enrere com l'afició de Bond al Martini Vesper, que apareix per primera vegada a Casino Royale , però a Dr. No (1958) trobem l'agent 007 demanant un Martini amb aquestes instruccions tan característiques.

No hi ha dubte que, ara que fa seixanta anys de la publicació de la primera novel·la, Bond és el personatge més famós que associem amb el Martini, tot i que els experts encara discuteixen com cal preparar-lo. Quina millor manera de celebrar aquest aniversari que alçar la copa?

Més continguts de