15/06/2022

Llicències excessives

3 min
L'hemicicle del Parlament.

Hi ha decisions que aconsegueixen que t’emprenyis molt amb les persones o les institucions que les prenen, tenint en compte que una institució sempre la fan les persones i, per tant, tot es pot canviar de nou per fer-ho millor, i les emprenyades no han de durar per sempre. Vivim una època de país complicadíssima. Hem passat d’aprendre a estimar-nos a tenir l’autoestima per terra, i el que ens faltava per acabar de suportar la calor d’aquests dies és la resolució que ha pres el Parlament al voltant de les llicències per edat (deixo de banda les persones que treballen en empreses públiques i pensen que és una bona idea endollar-hi els seus familiars). Al mes de febrer el Parlament es va comprometre a eliminar aquestes llicències per edat, però l’onada de calor els deu haver provocat algun problema inexplicable i al mes de juny han decidit prolongar-les amb un altre nom, excedència voluntària, fins a ves a saber quan (abans arribarà l’apocalipsi), amb la diferència, i aquesta és una justificació, que els funcionaris no cobraran el que cobraven treballant però sense treballar sinó que cobraran el mateix que els tocaria de pensió un cop jubilats però sense haver arribat a la jubilació. Si no ho entès malament, perquè soc autònoma i tot pot ser. 

Com a persona treballadora estic a favor de cobrar per no treballar. No considero que el treball dignifiqui ningú, i menys encara quan tanta gent malviu treballant i quan es continua fent tanta feina sense cobrar-la. Considero dignes la majoria de feines i procuro mantenir l’interès sobre la dedicació de tanta gent en el seu dia a dia. Justament per això, el que no m’agrada és que aquesta generositat que aprova el Parlament no afecti tota la classe treballadora. Perquè el que no entenc (i això no ho entenc de debò encara que qualsevol ho pugui argumentar, no vaig per aquí, enteneu-me) és com hi ha unes diferències tan exagerades de sou i d’exigències entre uns treballadors i uns altres. No pot ser que a canvi de treure’t unes oposicions tinguis el sou assegurat i ja no t’hagis de preocupar per fer bé la teva feina. No dic que la majoria de funcionaris no ho facin bé. Que el club dels ofesos me’l conec i no tinc ganes de trobar-me’ls. La majoria de funcionaris fan bé la seva feina i són respectuosos. Segur. Ens hi hem trobat en multitud de gestions públiques. També hi ha qui no ho és. Com a tot arreu i com hem de suportar alhora en les empreses privades. Tot ens surt a pagar. El que dic és que els privilegis estan molt mal repartits i el que s’ha de buscar és l’equilibri entre els treballadors, no la confrontació. Quan es pren una decisió com aquesta ja es veu que no es pensa en l’harmonia.  

Treballem durant els millors anys de la nostra vida i durant molt de temps si tenim l’atzar de viure llarg. Ens nodrim de moltes rutines que ens faciliten la vida però alhora ens marquen uns viatges que no sempre tenim ganes de fer. Tothom necessitaria aquestes excedències remunerades que ofereix el Parlament als seus funcionaris. Però no tothom treballa al Parlament. Ni tothom treballa a canvi d’un sou públic. Hi insisteixo. El problema no són mai les persones que cobren un bon sou (no parlo dels desorbitats) ni els treballadors que cobren sense treballar. El problema és que hi ha persones que treballen sense parar i cobren una misèria. La mala distribució de la riquesa, que no té a veure amb l’esforç sinó amb moltes opcions que no s’han pogut marcar a la casella de la vida. La pensió màxima actualment és de 2.819,18 euros mensuals. Quantes persones treballant amb esforç no els arribaran a cobrar mai? Aquest és el problema.

Natza Farré és periodista