Llistes foranes
Aquest seu columnista sovint els dona la tabarra amb el sistema electoral. Un sistema aberrant, el nostre, que té conseqüències que van més enllà del que en un primer moment pot semblar. Diguem-ne que la població es queda amb la idea que no pot triar el seu diputat. I això ja és prou greu. Però en el cas d’una realitat nacional com és Catalunya, el fet comporta intrínsecament desenquadernar el país. Deixin-me explicar-ho amb una mica de detall.
La diferència entre un sistema de diputat únic de districte (França, Regne Unit, meitat del Bundestag alemany, tots els lands alemanys, Estats Units, un terç de la Camera dei Deputati italiana, etc.) o de llistes obertes i curtes en circumscripcions petites on es poden escollir els diputats (Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Àustria, etc.), comparat amb el nostre sistema, és bàsica: en triar-se el diputat individualment, l’elegit defensa els interessos de l’elector. Perquè el vot no va a parar pas a un partit que ha confeccionat una llista enorme i tancada, sinó que va a un candidat amb cara i ulls del qual es pot premiar o castigar la trajectòria individual.
Un diputat que no pot ser elegit pel votant parteix d’una mancança fonamental: no se sent deutor de l’elector. De fet, el nostre sistema és clar: el partit confecciona la llista i el votant només la referenda, la valida, amb el seu vot. Quin remei! Per tant, el diputat que vulgui sortir elegit ha de guanyar-se la confiança dels amos del partit per tal que l’incloguin en una llista i el col·loquin prou amunt. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que els diputats es deuen al partit, no pas al votant.
Ara bé, el problema no només ve donat pel fet que el diputat no és fidel al votant. Hi ha un tema molt més greu: el diputat no és fidel al territori. I si agafem l’agregat de Catalunya tenim que els diputats de partits no catalans menystenen el país massivament. Als capitostos de tots aquest partits, a tots sense exclusió, la realitat nacional de Catalunya els importa un rave. És més, si desapareguéssim se sentirien alleujats.
Per tant, els diputats catalans dels partits no catalans no són anticatalans en origen –alguns sí, massa–. Ho són per mandat, per necessitat. El tema és de principi de supervivència. I tenim que tots aquests diputats, tots –un munt, gairebé la meitat–, avantposen els interessos dels amos del partit al territori. Com que a l’amo el tema de Catalunya més aviat li molesta –per no dir que li repugna–, tenim l’esquema completat. Per què es pensen que hi ha temes que mai avancen? El Corredor Mediterrani, el dèficit en les balances fiscals, el centralisme logístic, l’assetjament a la llengua, etc. Doncs perquè els que posen bastons a les rodes, obeint l’amo, són dins de casa. Són catalans! Només els disposats a trair el territori, si els ho manen, seran acceptats a les llistes.
Fins i tot en països tan jacobins com França els interessos regionals estan molt més ben defensats que no pas els de Catalunya. No es tracta de ser nacionalista, ni tan sols regionalista. Es tracta que, allà, els diputats, per sobreviure, han de satisfer els interessos dels electors i, per tant, del territori. Els partits dels països on es vota les persones no poden fer llistes de gent obedient al partit i traïdors al territori. Si no, que li ho preguntin a la senyora Ségolène Royale (antiga muller del president Hollande) quan la van voler nomenar des de París per al districte electoral de la Charanta Marítima: el PSF va perdre l’escó perquè l’exdiputat socialista d’aquell districte va marxar del partit i es va presentar en solitari.
¿S’imaginen que les llistes tancades al Congrés de Diputats les fessin a París o a Roma? ¿S’imaginen que les llistes al Parlament Europeu les confeccionessin als Estats Units? ¿S’imaginen que els diputats del partit tory o els laboristes a Escòcia els designés Londres? ¿O que els de Baviera els fixessin a Berlín? Ells saben que tot plegat seria un niu de quintacolumnistes. Som un cas únic.
L’empobriment global i sostingut de Catalunya en els darrers decennis té noms i cognoms. Són la veu dels seus amos –el darrer episodi: Iceta-Illa–. D’uns amos forans, evidentment. El nostre sistema electoral és una màquina de generar botiflers. I si algun pusil·lànime permissiu –que no vol dir tolerant– té dubtes sobre la conveniència del mot, el deixo amb la definició que en dona el senyor Coromines: “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.
