A la llum del Misteri d'Elx
Fa unes setmanes vaig tenir ocasió d'assistir a una representació del Misteri d'Elx (gràcies a l'associació El Tempir, que s'encarrega de l'organització, per la invitació). És una meravella, una joia indiscutible de la cultura catalana i europea medieval. Per a qui no n'estigui al cas, es tracta d'un drama litúrgic que posa en escena la dormició i assumpció de la Mare de Déu i es representa ininterrompudament a la basílica de Santa Maria d'Elx des de fa més de cinc-cents anys. La representació actual es fa d'acord amb el text de la consueta de 1625. La funció és cantada íntegrament en valencià o català medieval –tret de breus fragments en llatí–, és musicalment riquíssima i, des del punt de vista escènic, té moments –l'aparició de l'Àngel, el davallament del retaule de la Mare de Déu coronada– que causen, encara avui, una forta impressió a qualsevol espectador, amb independència de si té o no té conviccions religioses, i de quines siguin. També als espectadors dels nostres dies, avesats a la hiperestimulació constant i als espectacles espatarrants, ens commou i impressiona el Misteri d'Elx i la seva poderosa fascinació.
La pervivència d'una expressió cultural tan valuosa al llarg dels segles és mèrit exclusivament del poble il·licità, o elxetà, o elxero. Una visita a Elx –una ciutat que sembla, ella mateixa, imaginada, amb aquell enorme palmerar, travessat pels horts i un sistema de regadiu, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat–, una visita a Elx, deia, podria ser una adequada cura d'humilitat per a la corrua de pretensiosos predicadors que volen salvar Catalunya i la llengua catalana sense prendre's la molèstia de conèixer els Països Catalans, ni la gent que hi viu, ni les coses que fan. Conèixer la gent d'El Tempir, o del casal Jaume I d'Elx, o de la llibreria Ali i Truc, o del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, amb la magnífica biblioteca d'humanitats, i conèixer tot de persones que treballen amb intel·ligència i perseverança per mantenir la vitalitat i la normalitat de la llengua catalana al sud del sud, avall de tot d'un País Valencià pressionat pels desaprensius de la massificació turística i de la dreta ultranacionalista, i que a més treballen amb alegria i sense absurds escarafalls ni afanys de protagonisme, hauria de servir perquè més de dos i més de dues fantasmes s'abstinguessin almenys de voler donar lliçons de res a ningú.
Elx és la tercera ciutat del País Valencià i és plena de caietanos que imiten provincianament les modes del Madrid més ranci. Però també té la llum del sol quan passa entre les palmeres datileres i un hort que és propietat de la Mare de Déu en persona (en persona celestial), una Casa de la Festa, una Torre Calaforra, un Misteri majestuós i una llengua i una cultura pròpies i tan vives com nosaltres farem que sigui. Si de debò voleu fer alguna cosa positiva per la llengua catalana, comenceu per deixar de ser condescendents i paternalistes amb la gent del País Valencià.
