13/11/2015

La lògica de la il·lusió

4 min

Vaig entendre, fa anys, la lògica de la il·lusió, que a primera vista és totalment il·lògica. Era el temps feliç en què semblava a l’abast de tothom tenir la caseta i l’hortet a la muntanyeta, i alguns aprofitats feien l’agost fent creure que aquest somni era possible. Agafaven la gent per sorpresa, els feien pujar a l’autocar, els ensenyaven la parcel·la, els feien firmar, tot en un dia. I a pagar toquen, aquell vespre mateix, per una caseta que gairebé sempre es quedava en projecte, mentre que els diners, tan difícils de guanyar, havien volat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Fèiem llavors un estudi sobre l’adquisició de segones residències. La gent rica ho calculava tot: cost del terreny, finançament, inversió, terminis. Res no es deixava a l’atzar. Els pobres no calculaven res, es llançaven a la desesperada. Decisió irracional? ¿Són pobres perquè no pensen, perquè fan coses absurdes? Una dona m’ho va explicar molt bé: jo ja sé que no puc tenir una caseta a fora, amb el que guanyo. Però tal com m’ho han venut, m’ho puc creure per un temps. I m’agradaria tant! A més, qui sap, a vegades hi ha miracles, així que no vull saber que estic fent una bestiesa. Sisplau, no vinguis tu a espatllar-ho.

Una lògica irrebatible, la que parteix del desig i no de la realitat. La que ens porta a jugar a la loteria tot i saber que hi perdrem diners, per exemple. La que ens fa pagar el preu que sigui per mantenir una estona l’esperança, malgrat saber que, objectivament, el que fem és saltar-nos la lògica real, la del dos i dos són quatre. Al final el que és més probable és que el projecte fracassi, però no podem suportar que algú ens faci malbé un somni tan bell. I construïm una lògica paral·lela, aparentment sense fissures, un mur de gestos i de paraules per defensar-lo.

Heus aquí que una part de la nostra ciutadania fa temps que està embarcada en la lògica de la il·lusió, i repeteix constantment el mantra de la independència, per crear, com sigui, una realitat diferent, bastida sobre el desig. Contra tota lògica del que és real: internacionalment ningú no se la jugarà per Catalunya, ben al contrari —oh, disculpeu, ja sé que això no s’ha de dir en veu alta, que la confiança en la Unió Europea és una paret mestra d’aquest castell de cartes!—. En l’àmbit espanyol, estem en un dels pitjors escenaris que podríem tenir, un govern incapaç i arrogant, desacreditat i a la baixa, al qual el procés dóna unes ales que havia perdut fa temps, i que farà tot el que pugui per donar una lliçó contundent. I en l’àmbit intern, sense la majoria suficient i amb un enfrontament a les files mateixes de l’independentisme, dividit entre posicions de dreta i posicions d’esquerra que ens estan mostrant la impossibilitat no només d’acordar un president, sinó d’emprendre una acció comuna sòlida, justament quan seria indispensable. Tot en contra, però a veure si corrent molt trobem alguna escletxa i es fa el miracle!

Per als que no hem estat contagiats del virus de la il·lusió —i tot això que ens hem perdut, també cal dir-ho—, la sensació és patètica, i el temor és que en aquest viatge s’acabin perdent bous i esquelles i al final estiguem pitjor que a l’inici. I no perquè s’aconsegueixi la independència —aquesta seria un altra pel·lícula, sens dubte més interessant que l’actual—, sinó perquè ara el joc és del tot o res, i una derrota de l’independentisme pot significar fins i tot la pèrdua de l’autonomia. Deia bé en Romeva que si no som nosaltres seran uns altres. D’acord, algun dia Catalunya escaparà de l’espanyolisme ressec i autoritari que tan mal ens ha fet i ha fet a Espanya, però més valdria crear les condicions per no haver d’esperar encara tres-cents anys.

Cal ser conscients que l’única força real és la del milió i mig de persones que baixen al carrer cada Onze de Setembre per cridar que volen un país nou, i la de les institucions que tan bé ho organitzen. No hi ha res més. La resta segueixen sent jocs de partits, càlculs electorals o egòlatres, maniobres per tapar turpituds, salts en el buit, més o menys hàbils. Com s’explica, si no, que tot es jugui entorn d’un nom, aparentment més important que el futur d’un poble? S’exigeix un canvi a la CUP, però Junts pel Sí no es mou un mil·límetre. Com és que el president Mas no fa un pas enrere, si ell és l’obstacle per crear un govern? Que no sap el paper dels precursors, que és sempre de desaparèixer quan toca i deixar el lloc a un altre?

Preguntes inútils, ho sé. El somni s’aguanta sobre ficcions, tan feble que un ventijol el pot fer caure. Però mentre encara dura, no volem obrir els ulls. Amb una mica de sort, podrem somiar, encara, un quart d’hora més. I, després, que passi el que passi, que ja sabem que els despertars són tristos i el més probable és que no ens toqui la loteria. De fet, ho sabíem des del començament, i ni tan sols ens estranyarà que ens castiguin per haver-nos permès durant una estona la lògica de la il·lusió.

stats