El Dia de les Escriptores

Rellegir les nostres autores predilectes ens omple de goig

A vegades tinc la sensació de pertànyer a una tribu d’amazones que lluiten per causes justes amb mitjans tan poc valorats com les paraules i els llibres. Una tribu d’amigues que conec i d’altres que no conec i segurament no coneixeré mai, però amb les quals faig pinya per intentar fer d’aquest món un lloc més habitable. Un bon grapat d’aquestes amigues –conegudes i desconegudes– ens hem ajuntat enguany per celebrar el 15 d’octubre el Dia de les Escriptores, una festivitat que no existia en el calendari de les moltíssimes celebracions que existeixen i que fa tres anys ens vam inventar per reivindicar la veu de les dones i la narració de les nostres experiències.

Per què aquesta data? Doncs perquè és la festivitat de Santa Teresa i així retem homenatge a una de les nostres primeres escriptores, Teresa d’Àvila. I en què consisteix la celebració? Doncs en una lectura de textos de dones arreu del territori espanyol i més enllà de les nostres fronteres que té lloc en un munt de biblioteques i centres culturals. A Catalunya arribem a Tarragona, Girona i Lleida, però l’acte central va tenir lloc a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, on vam comptar amb l’acompanyament musical de la violoncel·lista Eva de la Torre i amb lectores com Esmeralda Berbel, Marta Carnicero, Maite Carranza o la mateixa Laura Borràs, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Les històries de les dones segueixen sense ser escoltades tot i la potència de les seves veus

Hi ha qui pot pensar que a hores d’ara, quan les llibreries ja desborden de llibres escrits per dones, no cal reunir la gent per llegir Marguerite Duras, la Capmany o la jove poeta Rupi Kaur, com hem fet en aquesta edició del Dia de les Escriptores. I tindrien tota la raó si no fos perquè, com va recordar l’altre dia l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, les històries de les dones segueixen sense ser escoltades tot i la potència de les seves veus, ara ja entrenades en l’art d’apujar el to tant com faci falta.

La també activista feminista es va lamentar que els homes només llegeixen altres homes. “Les dones encara som invisibles. Les nostres experiències encara són invisibles”, va dir. Jo afegiria que, tot i que ja són visibles per a la meitat de la població –per a les mateixes dones, que les llegim amb delit–, encara són invisibles per als membres de l’altra meitat, que les menystenen perquè creuen que no tenen a veure amb ells, que no els interpel·len.

La conclusió de tot plegat podria ser que celebrem el Dia de les Escriptores per convidar els homes a llegir autores que de ben segur no han llegit mai. No obstant això, pecaria d’insinceritat si no afegís que, tot i que aquesta és la raó principal, també és veritat que rellegir les nostres autores predilectes i trobar-nos per celebrar les veus poderoses i plurals ens omple de goig i ens carrega les piles per a l’any que ens espera, dotze mesos en els quals seguirem reivindicant la veu de les dones en una lluita no sempre tan galdosa com creuen aquells que pensen que en aquest país el feminisme és un esport subvencionat.

Etiquetes

Més continguts de