Publicitat
Publicitat

La veu alta i clara de la Roig

L’exposició ‘Montserrat Roig, 1977’ dona la possibilitat de pensar el món d’avui en clau de consciència i compromís

Sempre he pensat que seria bo que les exposicions es pensessin amb criteris d’actualitat. No s’acostuma a tenir gaire en compte que puguin ser d’utilitat: ajudar a la reflexió o treure a la llum nusos poc visibles d’aquesta immensa teranyina que ens embolcalla a tots. Ara hi ha una exposició de gran interès al Born Centre de Cultura i Memòria, i resulta de molta actualitat tot i dir-se Montserrat Roig, 1977. Sé que han passat 40 anys, però es llegeix molt bé en clau de present. Qui no la visiti es perdrà una part del nostre passat col·lectiu i també la possibilitat de pensar el món d’avui en clau de consciència i compromís.

Quan faig conferències sobre Montserrat Roig, la pregunta recurrent és què diria avui sobre el convuls moment que vivim. Sempre hi ha algú que vol saber quines serien les seves inclinacions, quina l’expressió del seu catalanisme i del seu sentiment d’esquerres. ¿Portaria llaç groc, una xapa contra el 155? ¿Desconfiaria de l’independentisme més bel·ligerant o faria bandera del republicanisme i aniria a veure els Jordis per alleujar-los del seu injust confinament?

Només sé contestar-los que no callaria, això mai: qui calla atorga, prou que ho sabem. I ella callada no hi va estar mai. De fet, quan va morir prematurament, l’any 1991, víctima d’un càncer de pit, la gent parlava de l’article que havia publicat 48 hores abans a l’ Avui i que es deia “Un múscul traïdor”. Roig va ser la nostra primera periodista mediàtica: la llegia i l’escoltava molta gent. Això era així perquè s’havia construït una veu solvent a base de feina tenaç i perquè havia gosat tocar temes incòmodes, com ara per exemple la memòria històrica -a la qual el president Rajoy s’enorgulleix de no destinar ni un cèntim.

Roig tenia sobretot moltes lectores, perquè havia connectat especialment amb elles demostrant-los que una dona pot mossegar sense bordar i que pot ser algú a despit dels homes que volen que no sigui ningú. En un dels genials dibuixos de Núria Pompeia -una altra ploma que també es va fer ressò d’unes dècades crucials en la transformació de les dones, com Roig als seus articles i les seves novel·les-, una dona es mira en un mirall de mà i només hi veu els seus ovaris. Constata que són molts els que pensen que és un aparell reproductor i res més.

Montserrat Roig va construir-se una veu escoltada que ha perdurat en el temps

Sabem que fins fa quatre dies ser dona no era gens fàcil; de fet, avui encara no ho és tant com creiem. Una amiga poeta, de la generació de Roig, m’explicava l’altre dia com li havia costat convertir-se en la dona lliure que ara és. Havien estat moltes les pors i les intimidacions amb què havia hagut de negociar als anys 60, 70, 80... Les mateixes amb què va haver de barallar-se Roig: la identitat femenina, la defensa d’una professió en un món d’homes, la conciliació laboral-familiar, la separació de la parella, la sexualitat lliure, la lluita feminista... A les dones de la generació de Roig, que van trencar tantes cadenes, ens falten mans per aplaudir-los la feina feta.

El 1977 és un any fonamental en la trajectòria de Roig, que no va consistir només a fer d’escriptora o periodista -que ja és molt- sinó a construir-se justament una veu: una veu que fos escoltada, que arribés a qui havia d’arribar i, a més, que perdurés en el temps. És per això que ara parlem de Montserrat Roig, perquè el que va dir ens és útil avui per recordar coses com que no cal demanar permís a ningú per fer allò que creiem que hem de fer.

L’any 1977, amb poc més de trenta anys, va publicar Els catalans als camps nazis -ara reeditat per Edicions 62-, on per primer cop un país s’enfrontava a una realitat que havia volgut amagar. ¿Va demanar permís al franquisme, que sempre havia negat aquella veritat? I aquell mateix any encetava a TVE les joioses entrevistes del seu programa Personatges, destinat a fer d’altaveu d’una cultura resistent i gens UCD. ¿Va demanar permís a algú per deixar parlar el bo i millor de l’esquerra d’aquells anys, inclòs Vicent Andrés Estellés i els seus versos eròtics? Aquell any Roig també va ser candidata a diputada pel PSUC a les primeres eleccions democràtiques, un partit de l’organització del qual mai va formar part. I l’any següent, com era d’esperar, li van tancar el programa.

Ara que la veu de les dones se sent alta i clara, i que les reivindicacions feministes guanyen espai en llocs on es ratifica el prestigi, com ara els premis Gaudí o els Goya, potser sembla un exercici de nostàlgia anar als antecedents. Jo crec més aviat que ajuda a reforçar l’autoestima col·lectiva: de les dones, dels catalans i de tots aquells que pensen que s’ha d’aixecar la veu.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT