11/03/2021

El magma

4 min

El magma sempre hi és, latent, sota els nostres peus. Aquest conglomerat igni que bull a l’interior de la terra cristal·litza, de vegades, cap a dins. D’altres, irromp en forma de lava, un corrent de foc alhora devastador i purificador. Esther Vera s’hi fixava, a propòsit dels abusos a l’Institut del Teatre, per referir-se a la cultura d’una organització . Un context propici per a una manera de fer. La cultura de l’abús (de poder, d’autoritat, de posició) és feta d’actes i veus, de comissió i d’invasió. La del silenci és absència i omissió, és fum, és buidor. Ambdues forces contràries es necessiten i es retroalimenten, com un diàleg pervers entre el yin i el yang.

Un experiment de psicologia social de Stanford va revelar els mecanismes ambientals de l’abús d’autoritat, més enllà de la propensió individual. Al soterrani de la universitat es va recrear una presó fictícia on els rols de guardià i presoner eren assignats aleatòriament a alumnes, proveïts d’equipament ad hoc: porres, uniformes i ulleres fosques per a uns; bates, sense roba interior, i sandàlies incòmodes per als altres. La passivitat del director —a qui l’obsessió pel progrés científic va anestesiar les emocions— va propiciar un crescendo de maltractaments i vexacions. L’experiment va ser cancel·lat. Els guardians van al·legar, com a descàrrec, que els presoners eren individus perillosos a qui s’havia de contenir, malgrat saber que els rols s’havien distribuït a cara o creu. Juntament amb la manca de resposta del sistema, la racionalització és un element útil per normalitzar aquests comportaments. Els humans són creatius a l’hora de desconnectar i tranquil·litzar la consciència: solen negar la indignitat de l’acció o menystenir-ne els efectes. Excuses de mal pagador per digerir la indigència moral. Fins i tot hi ha justificacions pragmàtiques, com si la brutalitat fos un mitjà útil per a l'excel·lència. Estudis recents en empreses japoneses acrediten, per contra, que el maltractament redueix la productivitat. També està demostrat que la tortura, la versió més vil, és ineficaç i contraproduent, a més de repugnant, perquè dispara les confessions falses i magnifica la reacció. Els centres d’internament (presons, comissaries, CIE) són proclius a la deriva violenta, perquè l’autoritat a càrrec té assignat el monopoli de la força. Són terreny abonat per al corporativisme, refractari a la transparència i el control extern. Això explica, en part, la negativa a investigar les tortures de detinguts en custòdia per la Guàrdia Civil (la darrera condemna del TEDH a l’estat espanyol és d’aquest gener ); la persecució a Iñaki Rivera (per haver alertat contra els maltractaments a les presons); o el boicot orquestrat per la UGT contra una investigació del Síndic (sobre l'impacte del covid-19 entre la població penitenciària).

L'edifici de l'Institut del Teatre a la plaça de Margarida Xirgu.

Sense banalitzar la indefensió de qui es troba captiu o incomunicat, cal reconèixer altres espais de denigració. El món de la cultura o l’educació superior s’han venut com a entorns segurs, impenetrables a la misèria moral. La mateixa trampa sol tapar la violència masclista dels individus civilitzats i benestants o la tirania a les cuines de restaurants “amb estrella”. I no, no són coses de pobres i analfabets. L’eclosió del Me Too i d’episodis d'abús d’autoritat docent ha fet caure moltes màscares. La necessitat d’afirmació, l’ambició de poder i l’aspiració d’influència en una societat jeràrquica, competitiva i agressiva, que enalteix l’èxit a qualsevol preu, no els són alienes. La nostra noció d’autoritat no és assimilable a l’auctoritas, que els romans lligaven al saber i a la capacitat moral, més que a l’estatus, i que es contraposa al poder legalment establert (la potestas). Els dèficits de denúncia i mesura de l’anomenat bullying docent (abrasive teachers) només ens deixen albirar la petita part que surt a la superfície. També hi ha una gran xifra negra de sextorsió, la modalitat de corrupció en què s’abusa de la posició, no per reclamar un benefici econòmic, sinó un favor sexual. Una infàmia invisible que posa en risc qualsevol dona en situació de subordinació o necessitat. I no són “pops” o “bavosos”, són corruptes.

En estructures corporatives malaltisses es legitima la crueltat i la humiliació al servei del poder desfermat. Evitar, fer mofa, discriminar, cridar, agredir... són manifestacions d’estils abusius no excloents (distant, degradant, sancionador, arbitrari). Els aquelarres col·lectius, com el de l’IT , posen nom al maltractament psicològic, que es camufla com un seguit de greuges insignificants i d’incidents aïllats.

Aquesta cultura de l’abús no s’aguanta en cap grup humà organitzat (sigui al penal, a l’empresa, al campus o al plató) sense la permissivitat i la complicitat de l’entorn. La cultura del silenci. En el cas de Stanford, abans de l’alerta de Cristina Maslach —la professora novella a qui el director va escoltar perquè era la seva parella— una pila de col·legues havien presenciat el patiment infligit als interns sense moure un dit, enlluernats pel prestigi del doctor Zimbardo. 

La manca de prova, la por de represàlies i la persecució de la dissidència són frens involuntaris a les revelacions de corrupció. En altres abusos, d’autoritat i sexual, s’hi afegeix la recança de la persona afectada a no ser creguda o prou compresa i la vergonya, cosina germana de la culpa. A més de la desconfiança cap a les investigacions en els sistemes endogàmics. Amb la impunitat, la normalitat és aparent. Decorat. Attrezzo.

El paroxisme sulfurós, en un volcà adormit, és només qüestió de temps. Tot plegat em fa recordar el plor del poeta palestí Mahmud Darwish, per altres injustícies, en un dels seus salms. "Em preparo per cridar / al caire de la veritat / com el volcà es prepara / per l’erupció". Que poc que serveixen les expiacions rituals, els peixos llançats a les vulcanals romanes per acontentar el déu del foc. Quina satisfacció més efímera, la dels sacrificis humans. I el magma sempre hi és, latent, sota els nostres peus.

Lourdes Parramon és advocada.