13/03/2022

Majestat, estimat fill

4 min
El rei emèrit, investigat al Suprem

Així comença la carta de Joan Carles I adreçada al seu fill Felip VI en què li anuncia la seva intenció de quedar-se a viure de moment a Abu Dhabi. És evident que la Casa del Rei prefereix mantenir l’antic monarca a l’exili, encara que viatgi esporàdicament a Espanya, a haver d’ubicar els trossos d’un gerro xinès trencat en algun racó de la Zarzuela. Abans d’això, algunes informacions havien apuntat que l’actual rei d’Espanya valorava la possibilitat de renunciar a gaudir de la mateixa inviolabilitat que acaba d’exonerar el seu pare. L’epístola de Joan Carles al seu rebrot no fa altra cosa que revifar aquest debat.

Però no es tracta d’una qüestió nova. Ara torna a aflorar arran de la decisió de la Fiscalia d’afinar el tancament de les investigacions sobre Joan Carles I sobre la base que alguns delictes han prescrit i la resta estan coberts per la inviolabilitat de l’exmonarca, un privilegi démodé i exorbitant en el context d’un estat liberal i democràtic, que elimina qualsevol tipus de responsabilitat pública i privada i que té el seu origen en la poliarquia medieval, quan la monarquia emanava de la voluntat divina i no es podia concebre que els reis poguessin fer res dolent (rex non potest peccare ). Però que tot i així ha perviscut en gairebé totes les monarquies parlamentàries i també en la Constitució de 1978: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat” (article 56.3).

Renovar-se o morir, deu pensar (literalment) el vigent titular de la Corona, perquè aquest arcaisme jurídic no s’aguanta per enlloc i l’opinió pública ja ha jutjat el seu progenitor al marge dels tribunals. Hi ha raons de sobres. No només encapçala una institució aliena al principi democràtic, sinó molt tocada en termes de legitimació carismàtica -com deia Max Weber-. Els inquilins de la Zarzuela no se’n surten del seu intent de regenerar-se, i això els ha passat factura. Només cal recordar que, molt abans de sortir ben parat de fins a quinze imputacions per frau, el rei Joan Carles va abdicar a favor del seu fill després de la cacera de Botswana i del cas Nóos (2014). Més tard, la sagnia d’evidències sobre la fortuna desconeguda de l’emèrit va dur Felip VI a renunciar a l’herència del seu pare i a retirar-li l’assignació com a excap d’estat (2020). Després va venir l’anunci de renunciar a la inviolabilitat, però va quedar aparcat.

La informació de què disposem ara és molt succinta. Sembla que el govern de Pedro Sánchez, que es fa el desmenjat amb aquesta qüestió, maneja informes jurídics que aconsellarien limitar aquesta prerrogativa sense necessitat de tocar la Constitució. I és que la relació del govern socialista amb la reforma de la Constitució és complicada. Tan aviat ens diu que la vol modificar per bandejar l’adjectiu disminuït per referir-se a les persones amb discapacitat (art.49) com se n’oblida. Esclar que aquesta reforma és complicada. Retocar el títol II referent a la Corona suposa haver d’utilitzar un procediment agreujat que exigeix una majoria de dos terços del Congrés i del Senat, dissoldre les Corts, convocar eleccions i fer un referèndum. El PP i Vox s’hi oposarien. A menys que la demanés el mateix monarca. Això tindria un efecte tan fulminant com la petició de la troica a Zapatero per modificar l’article 135 de la Constitució l’any 2011 en plena crisi financera, amb l’objectiu d’imposar l’austeritat i l’equilibri pressupostari.

Però això sembla més que improbable. El rei sap que això seria el preàmbul d’un ampli debat que qüestionaria la forma de govern a Espanya, tant a nivell polític com social. Cal suposar que es tractaria d’acotar la inviolabilitat per la via de modificar la llei orgànica del Poder Judicial, que és la norma que regula els aforaments dels membres del govern, diputats, jutges i fiscals, entre d’altres. La modificació deixaria clar que la inviolabilitat règia no abraça els actes privats, que restarien subjectes a responsabilitat penal. De fet, aquesta norma ja es va retocar el juliol del 2014, però en el sentit totalment contrari: per donar aforament a partir de l’abdicació als reis emèrits, a la reina Letícia i a la princesa d’Astúries, i perquè qualsevol causa que hagin d’afrontar es dirimeixi al Tribunal Suprem i no als tribunals ordinaris.

Tot i així, no hi posaria la mà al foc. L’agost del 2020, en ple escàndol pels comptes de Joan Carles en paradisos fiscals i per la seva fugida a l’estranger, el secretari de transparència i democràcia participativa de l’executiva federal del PSOE, el sempre díscol diputat Odón Elorza, va assegurar que si Felip VI no renunciava a aquest privilegi, el Parlament acabaria prenent la iniciativa sense concretar quina. Després se’n va oblidar i la proposta se’n va anar als llimbs. Igual que el decàleg que es va dir que havien redactat el govern i la Zarzuela per millorar la transparència i la fiscalització del cap d’estat.

Així doncs, el més probable és que no es faci res. La majoria de juristes -inclosos els progressistes- opinen que la inviolabilitat cobreix de manera integral qualsevol acte del monarca, tot i que es tracti d’un privilegi inacceptable. Al meu parer, la limitació de la inviolabilitat es pot desprendre tant de la literalitat del precepte constitucional com de la seva interpretació d’acord amb principis i valors igualment constitucionals com la justícia i la igualtat, a més del que dicta que les normes s’interpretin d’acord amb la realitat del temps en què s’han d’aplicar. Per això, com a molt, la inviolabilitat hauria de cobrir els actes propis de la competència del monarca com sancionar i promulgar les lleis, dissoldre les Corts o convocar eleccions, actes sempre referendats pel president del govern o els ministres, que per això mateix en són els responsables. Defraudar Hisenda o blanquejar capitals no sembla que tingui gaire a veure amb això.

Joan Ridao és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona
stats