La mala gestió del conflicte a Jerusalem

Els carrers de la part jueva de la ciutat, Jerusalem Oest, tenen un aspecte fantasmal i tranquil. El silenci plana sobre la localitat, interromput ocasionalment per l’udol d’una sirena. Les forces de seguretat, armades fins a les dents, vigilen els punts de control, les parades d’autobús i les voreres desertes. Joves vestits de paisà van equipats amb fusells d’assalt.

A Jerusalem Est, la part ocupada de la ciutat, els residents també tenen por. Enormes cubs de ciment els bloquegen les sortides del barri. Molts no poden anar a treballar per culpa de les llargues cues que es formen als nous punts de control. Els homes menors de 40 anys a qui divendres van prohibir accedir a la mesquita d’Al-Aqsa van resar darrere de les barricades policials als deteriorats carrers dels voltants.

La setmana passada, un ministre israelià va demanar que s’enderroquessin tots els habitatges palestins construïts sense permís a Jerusalem Est, una amenaça que posa en el punt de mira gairebé el 40% dels palestins de la ciutat. Amb un fusell a la mà, l’alcalde de Jerusalem ha demanat als civils israelians que vagin armats. Pel carrers hi han desfilat multituds jueves corejant “Mort als àrabs”.

Els pares palestins no deixen sortir de casa els seus fills perquè tenen por que els detinguin o disparin contra ells. Cada nit els seus barris reben la visita de les batudes policials. Hi ha palestins que, per intentar protegir-se, es posen una quipà quan tornen de les cuines, hotels i obres de Jerusalem Oest on treballen. Els adolescents miren als mòbils vídeos d’atacs amb arma blanca i de trets a boca de canó contra palestins.

Fa uns dies, un empresari de Jerusalem Est em va dir que a ell i als seus treballadors els feia por viatjar a Occident. Com molts altres amb qui he parlat, lamenta els assassinats i l’odi creixent, però nega la idea que no hagin servit per a res. Al primer ministre, Benjamin Netanyahu, li han deixat clar -diu- que hi ha una línia vermella al davant de la mesquita d’Al-Aqsa; per molt debilitat que estigui el lideratge palestí, afirma, el poble no permetrà que Israel restringeixi l’accés dels musulmans a aquest recinte sagrat ara ocupat, sobretot tenint en compte que cada vegada són més els activistes israelians-alguns dels quals reivindiquen la destrucció de la mesquita- autoritzats a visitar-la sota protecció armada.

Potser el més important, conclou, és que la violència ha posat de manifest que, siguin quines siguin les intencions dels seus dirigents, els palestins de Jerusalem i Cisjordània no concediran a Israel un període indefinit de tranquil·litat mentre els jueus no facin algun tipus de marxa enrere en l’ocupació.

Els disturbis han sigut prou alarmants per induir el secretari d’Estat, John Kerry, a anunciar una visita a la regió. Però no han portat els líders israelians a replantejar-se la seva insistència a conservar Jerusalem Est, amb l’Esplanada de les Mesquites inclosa, lloc de veneració també per als jueus, que en diuen la Muntanya del Temple.

De tota manera, com va passar durant la Segona Intifada, l’estat d’ànim de l’opinió pública jueva està canviant. Va ser durant el pitjor mes d’aquells quatre anys terribles, el març del 2002, quan, segons els enquestadors, va pujar a la seva cota màxima el suport dels israelians a les concessions territorials proposades pel president Bill Clinton el desembre del 2000; aquestes concessions preveien una capital palestina a Jerusalem Est amb sobirania sobre l’Esplanada de les Mesquites. La setmana passada, aproximadament dos terços dels jueus israelians enquestats en un sondeig deien que els agradaria separar-se dels barris palestins de Jerusalem Est, amb l’excepció de la Ciutat Vella.

Al contrari del que s’afirma quan es diu que l’ocupació israeliana cada vegada està més consolidada, les dècades transcorregudes des que Israel va conquistar Jerusalem Est, Cisjordània i Gaza s’han caracteritzat per un lent procés de separació, sovint reticent i impulsat per la violència. Ara com ara, els disturbis no han arribat a la magnitud que va obligar successivament tres primers ministres a ordenar retirades parcials: al final de la Primera Intifada Yitzhak Rabin va haver d’atorgar una autonomia limitada als palestins en algunes parts de Gaza i Cisjordània; Benjamin Netanyahu va haver de retirar-se de gran part d’Hebron després dels sanguinaris aldarulls del 1996, deguts a unes excavacions israelianes sota l’Esplanada de les Mesquites, i Ariel Sharon va haver d’anunciar la retirada de Gaza durant la Segona Intifada.

En aquella època va ser quan Sharon va aixecar el mur i la tanca que separen Israel de Cisjordània. Els palestins, com gairebé tota la comunitat internacional, consideren el mur com una confiscació il·legal del 8,5% de Cisjordània, però per la mateixa raó ara és gairebé inimaginable que en una futura partició vagi a parar a Israel part del 91,5% del territori situat a la banda palestina del mur.

És profundament lamentable que, durant aquest últim quart de segle, la violència hagi sigut el factor que més ha pesat en les retirades israelianes dels territoris ocupats. Això explica en part per què cada vegada són més els palestins que secunden un aixecament i exigeixen la renúncia del president Mahmud Abbas, que abomina els atacs contra els israelians i ha exercit la presidència durant pràcticament una dècada de calma gairebé total a Cisjordània, sense que això s’hagi traduït en cap progrés.

El mes passat, una enquesta va posar de manifest que el suport dels palestins a una intifada armada era del 57% (i del 71% entre els homes de 18 a 22 anys). Els llocs on el suport era més alt eren Hebron i Jerusalem. Dos terços dels enquestats volien la renúncia d’Abbas.

Kerry preveu reunir-se amb Abbas i Netanyahu per aconseguir l’objectiu compartit de restablir la calma i tornar a l’statu quo. Com que, des del punt de vista polític, la violència és una amenaça per als dos líders, sobretot per a Abbas, tots dos continuaran esforçant-se per impedir que hi hagi una escalada.

Però si només aconsegueixen posar fi als disturbis, l’únic que faran serà restablir l’estancament de la situació que els ha provocat. D’això els israelians en diuen “gestionar el conflicte”. No cal dir que, si Abbas i Netanyahu són incapaços d’aturar el vessament de sang palestina i israeliana, no hi ha cap garantia que les coses hagin de millorar amb el temps.

El que sí que sembla garantit, però, és que gairebé tots els palestins continuaran pensant que, si l’ocupació surt de franc, hi haurà pocs incentius per posar-hi fi. Això és el que Abbas i Netanyahu els han ensenyat.

Més continguts de