La malaltia dels costos

A principis d’aquest mes va morir als 95 anys el professor William Jack Baumol, economista nord-americà que va exercir a les universitats de Princeton i Nova York. Al llarg de la seva vida acadèmica va fer aportacions en el camp de l’economia laboral, la teoria de l’organització industrial i la regulació, però és més conegut per la formulació del que es coneix com a malaltia dels costos o llei de Baumol.

Segons aquest economista, amb les tècniques modernes de producció, una persona pot produir molts més béns i serveis per hora del que era possible fa un segle o més. Les millores contínues en els mètodes productius han augmentat en el transcurs del temps la capacitat productiva del treball, és a dir, la productivitat. Aquest és el cas, per exemple, de la indústria manufacturera. Ara podem produir més cotxes, més electrodomèstics o més sabates per hora que fa un segle.

En canvi, Baumol identifica un grup ampli d’activitats que amb el pas del temps s’han mostrat relativament resistents a les innovacions que incrementin la productivitat. En són exemples els serveis d’ensenyament i mèdics, l’artesania i les representacions en viu de música, teatre i dansa. No és fàcil mecanitzar la classe magistral del professor i la crítica als treballs dels estudiants o les atencions personals del metge. En aquests exemples, és probable que reduir l’ús del treball tingui uns efectes adversos sobre la qualitat del servei produït. Cal dir, però, que no és completament impossible aconseguir increments de productivitat en la majoria d’aquestes activitats. Segurament el material que utilitza avui el mestre ha incrementat la seva productivitat, però en aquestes activitats els increments de productivitat són esporàdics i més difícils d’aconseguir que en altres sectors de l’economia.

En el cas dels sectors amb més capacitat productiva, els salaris segueixen el creixement de la productivitat, de manera que l’efecte sobre els costos de l’increment salarial queda compensat pels augments de la productivitat. Així, el cost del treball per unitat de producte no augmenta o, fins i tot, disminueix. Ara bé, en les activitats on la productivitat té un creixement lent i esporàdic els salaris evolucionen de manera semblant als dels sectors amb guanys de productivitat. Això és així perquè la força de treball abandonarà les activitats poc productives i anirà cap a les productives amb salaris més alts, però llavors l’escassetat de força de treball de les activitats amb poca productivitat forçarà cap amunt els salaris d’aquestes activitats, seguint els de la resta de l’economia. El resultat és que el cost per unitat de les activitats poc productives augmentarà de forma persistent i acumulativa amb el pas del temps, ja que els seus increments salarials no es poden compensar amb millores en la productivitat. A aquest fenomen se l’ha denominat la malaltia dels costos.

Algunes d’aquestes activitats poc productives han desaparegut i disminuït dràsticament (majordoms, artesans). D’altres, en compensació del creixement dels costos, han perdut qualitat o s’han convertit en activitats no remunerades per a aficionats. Finalment, hi ha hagut serveis en què la població s’ha resistit a una reducció de la seva oferta o de la seva qualitat. Per tant, la despesa en aquests serveis s’ha incrementat pels seus costos acumulativament creixents. En són exemples l’ensenyament i la sanitat.

El problema d’aquests serveis amb costos creixents s’agreuja perquè molts d’ells són també proveïts pel sector públic, és a dir, són serveis públics, i en créixer els seus costos són vulnerables a restriccions pressupostàries que ocasionen una disminució del seu nivell i qualitat. Això ha passat en l’ensenyament o la sanitat pública. A més a més, el problema encara es fa més gran perquè la seva despesa creixent s’ha atribuït moltes vegades a la disbauxa i a la ineficiència en la gestió.

La teoria de Baumol, òbviament, no explica el creixement de tota la despesa pública. Ara bé, la lliçó que s’ha de treure de la malaltia dels costos és que el cost creixent d’alguns serveis públics, aquells que són intensius en treball, no necessàriament vol dir que s’administrin malament. Com deia Baumol, s’ha d’entendre que, per la seva naturalesa, la quantitat necessària avui per finançar-los serà insuficient demà, i la quantitat adequada demà no ho serà demà passat. Cal que els polítics i els gestors públics entenguin la naturalesa dels costos d’aquests serveis. Per tant, si la riquesa de la societat creix, no hi ha excusa per no proporcionar el finançament necessari per a aquests serveis públics.

Més continguts de