La Unesco ha advertit que la professió docent viu “una crisi sense precedents” i urgeix a revaloritzar-la. El Defensor del Professor del sindicat ANPE ha advertit reiteradament del deteriorament emocional del professorat i a Catalunya la USTEC parla de “la gran renúncia docent”.
Acceptem-ho: el malestar és creixent. Sovint els docents no entenen les raons pedagògiques del que han de fer, cosa comprensible si han d’avaluar la competència específica 10 de l'assignatura de matemàtiques d'ESO, que diu que l'alumne ha de "desenvolupar destreses socials reconeixent i respectant les emocions i experiències dels altres, participant activament i reflexivament en projectes en equips heterogenis amb rols assignats, per construir una identitat positiva com a estudiant de matemàtiques, fomentar el benestar personal i grupal i crear relacions saludables".
Hi ha cada vegada més docents amb símptomes d'ansietat, episodis de depressió i baixes mèdiques i cada vegada més alumnes amb "trastorns socioemocionals" i amb necessitats educatives especials. Afegiu-hi l’increment d'al·lèrgies i els accidents associats a la vitalitat infantil. Segons el darrer Informe TALIS, el 29% dels professors de secundària i el 26% dels de primària declaren que perden molt de temps a classe. I la cirereta: els nostres alumnes miren amb molt de recel el futur. El 83% creuen que el món va a pitjor. El resultat de tot plegat ens el dona la síndica de greuges quan diu que a Catalunya "no hi ha professorat suficient per cobrir les necessitats de contractació".
Les dificultats per gestionar una classe ni es poden ni s'han d'amagar. Philippe Meirieu diu que el professorat actual, si es pren seriosament la diversitat efectiva a les aules, es veu obligat a practicar una "pedagogia de cambrer", corrent d'un lloc a l'altre per repetir individualment una instrucció que ja s'ha donat col·lectivament, però a la qual molt pocs han parat atenció. La demanda d'atenció individualitzada és creixent perquè la pedagogia postmoderna ha cregut preferible estimular la manifestació de les diferències a ajudar els alumnes a fer-se amb la primera lliçó de la democràcia: l'experiència de ser "un més". La interlocució a classe ha de ser individualitzada, no sigui que t'acusin de fer una classe magistral. Fomentem la dispersió de l'atenció i ens queixem que als nostres alumnes cada vegada els costa més mantenir-se concentrats.
Qui es pren de debò, avui, la lectura lenta, que ha estat tradicionalment la principal eina humanística d'educació de l'atenció? Qui és capaç de convèncer els alumnes que “és un meravellós consol asseure's al costat d'un llum, amb un llibre obert entre les mans i conversar amb algú del passat que mai he conegut” (Yoshida Kenko, 1283-1352)?
Si la dispersió dins l’aula creix, la capacitat de persuasió del professor ha de créixer encara més, la qual cosa no és sempre fàcil, donat que aquesta capacitat no es deriva avui de la seva potestas, sinó que se l’ha de guanyar diàriament amb una auctoritas que depèn cada vegada més dels seus trets caracterials i de la seva competència professional, i cada vegada menys del respecte social. Si a l'escola dels nostres pares el professor obtenia gran part de la seva autoritat del fet de ser professor, avui ha de demostrar diàriament la seva vàlua. Andreas Schleicher ha reconegut públicament que "els estudiants s'han convertit en consumidors, els mestres en proveïdors de serveis, les escoles en alguna mena d'institució social i els pares en clients". I conclou: "La lliçó per a mi és que hem d'aconseguir el benestar dels estudiants, no a costa de l'èxit acadèmic sinó a través de l'èxit acadèmic". Recentment vaig llegir que la nostra és l’era del pacient. Jo m’estimaria més que fos l’era dels agents.
Deia Marta Mata, amb raó, que eduquem “per impregnació”. És cert. Sempre estem educant, a escola i a casa, per impregnació, especialment quan no ens n'adonem, perquè llavors la nostra influència és més espontània i directa. La conducta inconscient del docent sembla ser més influent en l’alumnat que l’acció programada, especialment pel que fa a l’adquisició de les habilitats relacionades amb l’extraversió i la responsabilitat.
Cal crear una cultura escolar positiva, atractiva per als docents, que estigui d’acord amb el nostre tarannà, una mica individualista, sense caure en el caòtic laissez-faire, que probablement és el mètode més perjudicial per als alumnes. La satisfacció del docent és clau si volem millorar la seva eficàcia. ¿Com poden donar educació emocional els docents que se senten emocionalment dolguts?
