Els mals de quan crèiem que érem rics

Aquests anys en què ens hem cregut que érem rics ens han servit per consumir compulsivament tirant de Visa i alhora renegar del comprador que portàvem a dins. Estàvem tips i satisfèiem les necessitats abans de tenir-les, i ho aprofitàvem per fer autocrítica i posar en un pedestal valors que trobàvem més autèntics per exhibir: així hem engreixat el mite de la realització personal. Hem consumit àvidament discursos narcisistes, sovint de filosofia barata, convertint la conseqüència en finalitat. Ho he notat, per exemple, en la gent que esperava el moment ideal per tenir fills, no per motius econòmics sinó d'oportunitat. "Abans m'he de realitzar, he de viure la vida". És un argument curiós perquè permet deduir que un cop tens canalla ni vius ni et realitzes, cosa que tots els pares signaríem com a broma, però no seriosament. Quan aparques decisions perquè abans vols ser feliç i vols realitzar-te converteixes en premissa una circumstància que sol arribar com a conclusió d'un projecte. I a sobre t'hi obsessiones, fet que dificulta que ho aconsegueixis. Qui hagi estat feliç i s'hagi realitzat sabrà que aquests estats arriben quan superes un repte, quan obtens una cosa difícil. El camí és viure experiències. Algunes d'aquestes capes superficials que ens angoixaven eren només mals de rics. I un cop demostrat que no ho érem, desapareixen del tot.