03/12/2021

La fi d’un malson?

4 min
MENORS SENSE TUTOR  El Nurudeen i el Nana van arribar sent menors, però l’Estat no els volia creure.

A l’octubre el govern espanyol va retocar el reglament de la llei d’estrangeria per regularitzar la situació dels joves que, venint com a menors i sense família, quedaven desprotegits a la majoria d’edat. Era una llei que venia de lluny. A finals dels 90 es va detectar l’arribada de molts joves, vinguts sobretot del Marroc, que dormien en descampats de Barcelona. Amb els anys es van trobar algunes solucions. Mentrestant, molts d’ells van ser maltractats quan es va intentar demostrar, amb proves arcaiques (el queixal del seny, la soldadura del canell), que eren majors d'edat per no haver de reconèixer que, per sobre de tot, eren menors i no estrangers, utilitzant nomenclatures despectives. El pitjor va ser quan el canvi de la llei els va deixar a la intempèrie i va començar el seu calvari. Patien el que mai hauríem tolerat per a qualsevol dels “nostres” joves: més de vint anys de maltractament institucional i social.

La manera d’actuar no s’allunyava d’aquell arquetip mental, llaurat durant l’Edat Moderna, en què el “pobre” vol enganyar-nos i aprofitar-se de nosaltres. O, ja més a prop, a inicis del segle XX, quan s’escrivia dels murcianos que arribaven a Barcelona: “Saben donde están las oficinas de beneficencia para robar el pan a nuestros niños catalanes”.

Ara seguim utilitzant anècdotes incriminatòries i frases demagògiques, humiliant-los com a “aprofitats” o objectes de perill, sense preocupar-nos de per què, dramàticament i jugant-se la vida, deixen els seus països, la seva família i la seva cultura.

Durant aquest temps, les entitats com el Casal hem acompanyat el drama de molts d’ells. El darrer cop va arribar abans de la pandèmia, quan la gran “Justícia” del Tribunal Suprem els exigia disposar de més de 500 € mensuals la primera vegada que volien renovar el permís de residència, sent ja majors d’edat. Més de 2.200 € els següents dos anys, en la segona renovació. Sense poder treballar, sense poder ser avalats per les entitats, sense família. Un gran oxímoron de la justícia: no podien treballar per guanyar els diners per poder treballar. L’alternativa, si se’n pot dir així, era aconseguir un contracte d’un any amb un sou mínim a jornada completa. ¿On es troba una oferta així, amb un de quatre joves a l’atur i sent la majoria de contractes temporals? L’única sortida que els quedava era maldar per sobreviure durant tres anys i intentar l’opció de l’arrelament social, si és que tenia una oferta de feina d’un any.

Vaja, el mateix que els exigim als “nostres”.

De casos absurds cada entitat en pot fer una llista infinita. Com el de la Sonia, de 20 anys, arribada com a menor. Des que va sortir de l’acolliment encara no ha pogut renovar el permís de residència per no poder assolir el requisit dels ingressos propis, tot i que viu en un dels pisos compartits del Casal i rep una petita beca. “Estic entre l’espasa i la paret. No puc treballar perquè no tinc la residència, i no tinc la residència perquè no puc treballar”. Acreditat el grau d’administració i finances, tenia una oferta de feina. Però els que graciosament fan papers, deien que no portava tres anys vivint aquí, tot i que ho justificava amb les notes de l’institut. Finalment, després d’un recurs de reposició i d’un de contenciós administratiu, un jutge li acaba de donar la raó: se li ha de renovar el permís de residència... gairebé tres anys després de quan tocava! Passat el viacrucis, ja no li caldrà la regulació actual.

O en Mohammed, que segueix esperant. No ha pogut mai acreditar 2.200 € al mes. Impossible. Estudia integració social, ha col·laborat voluntàriament en els camps de treball del Casal i ara ho fa amb un grup escolta de Sants. “No he pogut sortir del país per viatjar al Marroc a veure el meu germà petit de tres anys, a qui només he vist una vegada. Hauria perdut els tres anys seguits d’estada”, comenta.

Vaja, el mateix que els exigim als “nostres”.

Les entitats estudiem cas per cas. Mentre no trobin feina hauran de justificar els 500 € de supervivència, però ara es donarà per satisfet aquest requisit d'ingressos si reben el suport d'una entitat o una prestació de l'administració. Si tenen NIE, podran treballar, accedir a cursos de formació, llogar un pis, cobrar prestacions si s’escau. Esperant no perdre-ho si passen a l’atur. Sempre agafant feines que els “nostres” no volen. Sempre els pitjors horaris. Sempre amb dificultats perquè els lloguin una casa.

No ens pensem que la reforma és un punt d’inflexió per a tothom. No ho és per a les persones extutelades de més de 23 anys, ni per a qualsevol estranger que hagi arribat a Catalunya sent major d’edat. I el més greu: seguirem tenint infants a casa nostra sense permís de residència. Si els seus pares no tenen els papers, ells i elles tampoc, per molt que hagin nascut aquí. ¿Fins quan trepitjarem l’interès superior d’aquests infants?

La història ens diu que les coses poden canviar. ¿Qui, cent anys després de l’arribada dels murcianos, recorda que Catalunya els tenia com a font del crim, malaltia i conflicte? D'aquí cent anys ningú recordarà aquests nois i noies amb els insults actuals, però mentrestant haurem creat molt de dolor i haurem perdut “els altres joves” que amb els “nostres” poden construir uns nous pobles i barris sostenibles i en igualtat, enyorat Paco Candel.

Enric Canet és director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants