A finals dels anys 80 i començaments dels 90 del segle passat, la basquitis estava força estesa a Catalunya. La base social convergent envejava el grau d’autogovern assolit pels bascos en els pactes de la Transició, especialment el concert econòmic, i ja aleshores començava a tenir la sensació que als catalans se’ns havia pres el pèl. El sentiment era tan estès que Jordi Pujol –sempre atent a aquestes coses– es va preocupar de crear una narrativa per defugir la comparació i reforçar l’autoestima: el projecte i la personalitat de Catalunya no es basaven en el control dels impostos sinó en la llengua i les competències en educació. “Ells potser tenen el concert, però el país està trencat per la violència i han perdut la llengua”. La cohesió social i el progrés del català, deia el mantra, eren la prova que s’havia fet l’aposta correcta.
En paral·lel, dins l’independentisme –aleshores molt diferent d’ara, en mida i en cultura política– la basquitis havia fet directament metàstasi, i no pel concert econòmic, sinó per una admiració indissimulada per la lluita armada d’ETA. La voluntat permanent d’imitació topava una vegada i una altra contra la mateixa evidència: Catalunya no era el País Basc. Però es tractava de picar de cap contra la paret tantes vegades com fes falta, fins que “el poble” entrés en raó i veiés al llum. L’independentisme no va sortir de les catacumbes fins que una generació de dirigents, encapçalats per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, va trencar explícitament amb aquesta dinàmica.
Ha passat molt de temps, i ara que les coses allà dalt són –afortunadament– tan diferents, potser toca tornar a mirar cap al País Basc i comparar sense por. Concretament, sense por de descobrir que sortim perdent en tots els indicadors i que l’única conclusió possible és que ells fa anys que prenen les decisions estratègiques correctes, i nosaltres exactament el contrari.
Vegem-ho amb algunes dades. Fa vint-i-cinc anys, l’any 2000, tant la població de Catalunya com el PIB català eren tres vegades més grans que els del País Basc, però el PIB per càpita era pràcticament idèntic: 19.383 € aquí, 19.542 € allà. Era la fotografia de dos països que produïen de forma proporcional a la seva població, i amb una riquesa per habitant equivalent. On som, avui? La població de Catalunya s’ha disparat, i també el seu PIB, però el PIB per càpita s’ha desequilibrat fortament a favor del País Basc. Amb dades del 2024, la riquesa produïda per habitant a Catalunya és de 35.325 €, i al País Basc és de 39.547 €. Fa 25 anys érem igual d’eficients. Avui ells ho són molt més.
Els treballadors bascos, per cert, també cobren més que els catalans. El salari brut mensual mitjà allà és de 2.545,8 € (el més alt d’Espanya), mentre que a Catalunya és de 2.281,3 €. Són més eficients produint, i a més les famílies tenen més diners a la butxaca. Què ha passat els darrers 25 anys? La resposta és molt fàcil. Catalunya va decidir apostar pel turisme i el totxo, amb la consegüent explosió demogràfica via importació de mà d’obra barata, i el País Basc va triar un altre camí: aposta per la indústria i manteniment del turisme dins d’unes coordenades sostenibles (el turisme representa el 6,6% del PIB basc i el 12% del PIB català; el País Basc rep 1 turista per habitant a l’any, Catalunya 2,5).
I amb la llengua què ha passat? Doncs el que havia de passar, tenint en compte que la principal política lingüística d’un país sense estat és el model productiu. El País Basc ha evitat el creixement demogràfic (només ha crescut 160.000 habitants els darrers 25 anys) i ha tingut una estratègia sòlida de promoció de l’euskera, especialment centrada en el jovent. Avui el 57,9% dels joves ja són bascoparlants. Del total de població, hi ha un 28% de bascoparlants a Euskadi i un 32% de catalanoparlants a Catalunya, però amb una diferència clau: la seva fletxa va cap amunt, i la nostra cap a baix. Ells remunten, nosaltres reculem.
Les nostres elits econòmiques i polítiques s’han equivocat moltíssim durant molt de temps, i ens han portat a un atzucac social, econòmic i lingüístic. No anem pel bon camí, i fa pinta que no volen rectificar: som 8 milions i ens demanen que ens preparem per arribar als 10; tenim un aeroport de 55 milions de passatgers i ens diuen que l’hem de fer de 70 milions (nota al marge: el de Bilbao no arriba a 7 milions i l’economia basca és més sana). Més població, més turisme, més de tot, però no ens podem pagar un pis i la llengua se’ns escola entre els dits. Mama, jo de gran vull ser basc.
