Manuel Sacristán, màquina de pensar (1985)
Peces històriques
De Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) a El País (28-VIII-1985). Traducció pròpia. Abans-d’ahir va fer quaranta anys de la mort del filòsof Manuel Sacristán (Madrid, 1925 - Barcelona, 1985). Divendres vinent s’escaurà un altre aniversari de Sacristán: el centenari del seu naixement. Catedràtic a la Facultat d’Economia de la UB, va ser un referent en la introducció de les teories marxistes a Catalunya.
Vaig tenir ocasió de tractar Manuel Sacristán molt de prop, quasi en reunions per a dos, en un període d’observació de conducta clandestina, la meva, naturalment, i vaig poder adonar-me al seu costat de la precisió d’aquella màquina de pensar, evidenciada en el resultat d’un dels llenguatges més precisos, més carregats de significació que jo he escoltat en aquest país. L’admiràvem tots. Després alguns l’adoraren i altres fins i tot l’odiàrem, encara que fos transitòriament. Però mai no deixàrem d’admirar-lo, i a l’historiar, encara que sigui d’urgència i impressionats per la seva mort, hem de proclamar-lo com el gran introductor del marxisme a la cultura catalana i espanyola de la postguerra, com l’intel·lectual que amb més rigor tractà de dotar l’avantguarda crítica d’aquest país dels elements de comprensió del paisatge dialèctic del nostre temps. Sobre ell pesava la gran qüestió que Sartre va fer seva i de la seva generació: el paper de l’intel·lectual en relació amb el nou subjecte de la història, la classe obrera. Sacristán assumí i realitzà la resposta intel·lectual a aquest desori del conèixer, però rere la fredor dels vidres de les seves ulleres es percebia una tendresa expiatòria que el predisposava a una gran indulgència envers els nous i necessaris artífexs de la història i un gran recel envers la seva pròpia casta, la dels intel·lectuals petitburgesos, sovint víctimes del miratge d’un desamor de classe transitori. [...] Al marge de les nostres visions privades del personatge, queda aquí la seva disgregada però important obra escrita, recentment editada per Icària, i la seva inspiració en la passió, vida i obra d’un partit, el PSUC, i en persones i revistes que algun dia algú s’encarregarà de convertir en comunicació. Jo proposaria com a text obligatori per a tota mena de postmarxistes aquest preciós editorial del primer número de Materiales, escrit o inspirat per Sacristán i que ha estat el més alt exponent del grau de perplexa lucidesa d’una casta intel·lectual que va saber desconfiar a temps de la seva pròpia retòrica. Aquest editorial és quasi un credo en l’esperança materialista. Sospito que el personatge Sacristán podria ser reconstruït fins a extrems insòlits si ens el deixen als seus contemporanis o als seus deixebles. Hauríem de fer una reunió prèvia per reconèixer l’immens impacte que va causar en les nostres vides mentals, i prova d’això és que sempre va ser tema de les nostres millors i pitjors converses. Mai no es va ajudar excessivament a ell mateix a delimitar el seu propi personatge. Pel seu gairebé secret amor al teatre tal vegada va imaginar que, un cop mort, tots pujaríem a l’escenari i, al tractar de reconstruir-lo, només parlaríem d’ell com el nostre problema.
