Manuel Valls i Gorina (1984)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsObro la porta i el veig, a contraclaror de la finestra, amb el seu peculiar i esplendorós somriure. Ara és mort. Obro la porta, doncs, per damunt els jardins de Sant Gervasi, vers la llum d’aquell passeig de Gràcia de quan estudiàvem els preceptes i les normes, tots inundats de sol, veient els vaporosos vestits de les noies, reflectits en el cristall dels aparadors. Eren audibles Le boeuf sur le toit o encara La simfonia dels salms contra el fris matinal de les falzies, mentre repetia la darrera conversa amb el pare Donostia a l’església de Pompeia. A la facultat hi havia, naturalment, en Vilanova, en Martín, el Nèstor, en Mayans, en Fisas i Palau Fabre. Després, sota la pols i les ventades, s’alçaven els grans records de “La Torralla” de Castellserà (el Nani anant amb bicicleta), viscuts amb la rauxa del “Gran Meaulnes”, que encara no havíem descobert ni llegit, mentre era patent la fotografia del seu pare, a la paret, orlada amb noble prestància, del temps de quan existia la banca i els inexplicables enigmes de la borsa. Ho recordo molt bé, car llavors començàrem, després de sopar, les reunions a casa meva amb Maurice Molho, recent arribat d’un París ocupat pels alemanys. Es preparava 61 viatge a Madrid (el seu germà Jaume esperant-nos per sopar al restaurant de la estació de Saragossa). Veig també la seva mare, els germans, els cosins, la Glòria i la Núria. Ho veig com formant part d’una esvaïda fotografia de la família del Nani. Després es casà amb Maria Antònia. Queia l’aroma dels arbres i les flors del jardins. Va escriure música, llibres, articles. Va viure una vida intensa, la que ell li agradava. Sempre es donava enterament, amb el somriure una mica irònic als llavis, com quadrant-se, alçant dos dits a l’alçada del cor. Ara és mort. Això no obstant, penso que si obro la porta, el trobaré allà al darrera escoltant música o fent un article. No és, però, veritat. Se’ns ha anat també -als qui érem prop d’ell- la meitat de les nostres anyades mortes, la vida que ens ajudà a bastir. Li agradarà saber que ell viurà amb nosaltres mentre hi hagi amics per recordar com era la seva imatge, els seu famós somriure, la seva elegància. Emocionadament el recordo, habita les meves pregàries. Els ocells canten a la branca del arbres.
