¿Canviaran Europa els populistes d'Itàlia?

Als populistes europeus res no els agradaria més que crear un Parlament que s’odiï a ell mateix

"Estan intentant aturar-nos amb el xantatge habitual de diferencials en alça, caiguda dels mercats borsaris i amenaces europees", va escriure Matteo Salvini, líder el partit Lliga d'Itàlia, al Facebook. "Aquesta vegada –va insistir Salvini– el canvi està arribant".

Ara ha format un nou govern amb el líder del populista Moviment Cinc Estrelles, Luigi Di Maio. I, com suggereix la declaració de Salvini, la coalició entre el M5S i la Lliga podria representar un nou moviment euroescèptic capaç de venjar-se dels mercats financers, la Unió Europea i els falcons fiscals alemanys.

En realitat, Salvini ha declarat el segon ‘round’ en la batalla més gran entre el populisme italià i l'establishment europeu. El primer ‘round’ va acabar el novembre del 2011, quan la cancellera alemanya Angela Merkel i el llavors president francès Nicolas Sarkozy van apel·lar als temors del mercat financer per expulsar l'ex primer ministre italià Silvio Berlusconi del poder. I, des de llavors, l'euroescepticisme populista ha anat en augment, particularment a Itàlia, per la seva posició de primera línia en la crisi d'immigrants i refugiats.

El recent drama polític d'Itàlia s’ha desenvolupat en un context més ampli de canvi polític a tot Europa. Els mercats es van sobresaltar el mes passat amb l'aparició d'un esborrany del M5S i la Lliga que suggeria que Europa hauria de tornar al període anterior al Tractat de Maastricht i la introducció de l'euro. Però aquests informes s’haurien d’agafar amb pinces. Tant el M5S com la Lliga han sigut ambivalents sobre fins on volen imposar l'agenda antieuro, i tots dos van respondre a la filtració del document assegurant que qüestionar l'euro no era sobre la taula. Després, a finals de maig, el president Sergio Mattarella va generar un cert enrenou en bloquejar el nomenament de l'economista euroescèptic Paolo Savona com a nou ministre d'Economia i Finances del país, cosa que suggereix que la moneda única encara pot ser una qüestió central en el futur.

El govern italià, que combina dos corrents molt diferents de populisme, plantejarà una amenaça seriosa per al projecte europeu

Un govern italià que combina dos corrents molt diferents de populisme plantejarà una amenaça seriosa per al projecte europeu, perquè podria conformar el nucli d'una nova federació de populistes i euroescèptics que, fins al moment, han operat de manera separada. Els euroescèptics ja no estarien fragmentats en diferents tribus de polítics antiimmigrants a la dreta i polítics antiausteritat a l'esquerra.

Sens dubte, el M5S i la Lliga són aliats estranys, raó per la qual en un principi no van aconseguir conformar un govern després d'obtenir una majoria combinada el 4 de març. Però si aconsegueixen governar, el seu programa polític podria servir com un patró per als populistes a tota la UE.

Considerem, per exemple, l'agenda internacional de la Lliga, que defensa una croada contra la immigració i un retorn als valors més tradicionals. Són les mateixes idees que animen el cada vegada més autoritari primer ministre d'Hongria, Viktor Orbán, que ara ha entaulat una relació estreta amb Salvini.

Per la seva banda, el M5S no és insensible a l'agenda antiimmigrants de la Lliga, i la complementaria reunint els estats membre de la Mediterrània darrere d'una pancarta antiausteritat i anti nord d'Europa. Si bé França i Espanya probablement no se sumarien a la causa, Grècia i altres països podrien fer-ho, i junts podrien alterar seriosament la política de la UE.

Tot això passa a l'ombra de les eleccions al Parlament Europeu de l'any vinent, a les quals probablement es presentaran una onada de partits populistes a tot el continent. Als populistes europeus res no els agradaria més que crear un Parlament que s’odiï a ell mateix –en el qual una majoria d'eurodiputats s'oposin a l'existència mateixa de la institució en la qual es desenvolupen–. Si això succeís, també tindria implicacions d'ampli abast per a la composició de la Comissió Europea i altres organismes de govern de la UE, que tradicionalment s'han mantingut aïllats de les disputes polítiques a nivell nacional.

Macron, que no accepta les línies divisòries entre integració de la UE i sobirania nacional, podria atreure els europeus que se senten abandonats

No obstant, tot i que les forces del populisme s'han estat mobilitzant, també ho han fet les forces tradicionals, particularment des de la victòria electritzant d'Emmanuel Macron l'any passat. Macron ha introduït una nova onada de pensament sobre el projecte europeu; i, igual que els mateixos populistes, representa el canvi, més que l'’statu quo’. La genialitat de Macron és que no accepta les línies divisòries tradicionals entre esquerra i dreta, i entre integració de la UE i sobirania nacional. La seva és una història que podria atreure els europeus que se senten abandonats.

Macron i Merkel han promès presentar un esbós de reformes a nivell de la UE el mes que ve. Una de les idees més interessants és la d'una "Europa flexible", que permetria que una coalició d'estats membres voluntariosos tirés endavant una integració més profunda, deixant al mateix temps la porta oberta perquè d’altres hi ingressin més endavant. Si Itàlia segueix el camí populista, s'autoexclourà d'aquest grup central.

El gran interrogant per a aquesta era d'història europea és si els reformistes tradicionals s'imposaran als populistes. El vell-nou tàndem franco-alemany vol reinventar el cor europeu, empenyent així els euroescèptics al marge. Però Salvini i Di Maio volen fer d'aquest marge el nou centre, aïllant així les principals potències tradicionals de la UE.

És sobrer dir que aquest joc necessitarà molt de temps. El centre europeu va guanyar el primer ‘round’ quan efectivament va reemplaçar Berlusconi amb Mario Monti, que era molt popular a les capitals europees. I, tot i així, el ressorgiment del populisme a Itàlia suggereix que potser es va tractar d'una victòria pírrica.

Però no tota l'esperança està perduda per als que encara creuen en el projecte europeu. La part bona de l'èxit dels euroescèptics és que els proeuropeus s’han vist sacsejats en la seva complaença. La viabilitat de tots dos moviments està a punt de posar-se a prova, començant per Itàlia.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de