PROJECT SYNDICATE

¿El conflicte amb l'Iran trencarà Occident?

Hi ha diversos factors que podrien amenaçar l'actual distensió entre l'Iran i els EUA

Abans de la cimera del G-7 a Biarritz les apostes se centraven en saber qui seria al centre del focus mediàtic, si el president dels Estats Units, Donald Trump, o el primer ministre britànic, Boris Johnson. Però finalment qui es va endur el protagonisme va ser algú que no s'esperava ni que fos a la cimera: el ministre d'Afers Exteriors iranià, Javad Zarif.

Tot i que la cobertura mediàtica de la cimera s'ha centrat sobretot en les guerres comercials, els incendis a l'Amazònia i els perills d'un Brexit sense acord, les discussions sobre l'Iran són probablement les que poden tenir més conseqüències reals. El futur de l’acord nuclear amb l’Iran del 2015 podria determinar no només si la regió més inflamable del món es llança a una cursa d'armament nuclear, sinó també la supervivència de l’aliança política occidental.

A Biarritz, el president francès, Emmanuel Macron, va fer passos per a la distensió entre els EUA i l'Iran. I aquestes últimes setmanes els principals protagonistes del serial iranià han fet petits gestos. El Regne Unit ha alliberat el petrolier 'Grace 1', que va capturar a Gibraltar. I, més important, Trump ha expressat la seva voluntat de reunir-se amb el president iranià, Hassan Rouhani, i fins i tot ha suggerit que no veuria malament que l'Iran rebés una "línia de crèdit o préstec a curt termini".

Però hi ha diversos factors que podrien amenaçar aquesta distensió. Per començar, l’administració de Trump continua convençuda que com més pressió faci sobre l'Iran, millor. L’assessor de seguretat nacional dels Estats Units, John Bolton, en particular, vol asfixiar l’economia iraniana i creu que la manera de fer-ho és eliminar qualsevol via d'escapament que provingui d’Europa. Ell i altres funcionaris nord-americans utilitzaran tots els mitjans a la seva disposició per dinamitar la unitat europea, començant per un dels punts de pressió més evidents: el Regne Unit. I, cosa que és encara pitjor, més enllà d’aplicar una pressió econòmica, als Estats Units hi ha gent disposada a posar trampes a l'Iran per atreure'l cap a un conflicte militar.

A part d'això, també hi ha el problema dels que defensen posicions més dures a l'interior de l'Iran, molts dels quals consideren que no han aconseguit res amb l'adhesió a l’acord nuclear i que la manera d'aconseguir avantatge és convertir-se en una molèstia més gran. Aquest raonament ha portat els líders iranians a adoptar postures més radicals.

La creixent agressivitat iraniana ja ha tingut conseqüències a Israel, que suposadament està atacant actius iranians a l'Iraq (i ja havia bombardejat les forces iranianes a Síria). El perill ara és que l’Iran o els seus aliats al Pròxim Orient traspassin alguna una línia vermella.

El futur de l’acord nuclear amb l’Iran podria determinar no només si la regió es llança a una cursa d'armament nuclear, sinó també la supervivència de l’aliança política occidental

A l'Iran existeix certa frustració, del tot comprensible, per la lentitud amb què Europa ha treballat per posar en funcionament INSTEX, un mecanisme d'intercanvi dissenyat per permetre cert comerç entre Europa i l'Iran malgrat les sancions dels Estats Units. Però els iranians que asseguren que no han aconseguit res d'Europa s'equivoquen completament. Si la Unió Europea abandonés el seu enfocament actual i s’unís a Trump per esprémer l'Iran, sens dubte aquest país notaria la diferència. De fet, si continua amb la seva política d’escalada, l’Iran s'arrisca a perdre el suport dels europeus, que han fet esforços per diferenciar la seva política de la dels Estats Units en aquesta qüestió.

La capacitat d'Europa de mantenir el suport a l'acord amb l'Iran, tot desafiant la pressió dels Estats Units, ha sorprès a molts. Fins i tot el govern britànic s’ha adherit, pel que sabem fins ara, a la posició de la UE. Però això podria canviar. Si l’Iran retingués un altre vaixell britànic o fes un pas en fals, Boris Johnson podria desmarcar-se de la UE i adoptar la posició de l’administració Trump.

Per prevenir aquests riscos, Macron demana a Trump que consideri exempcions a les sancions si l'Iran torna a complir amb l’acord nuclear reduint les seves activitats d’enriquiment i obre la porta a noves converses amb Occident. En aquest moment, una nova escalada per part dels Estats Units podria allunyar els iranians de la taula de negociació, i augmentar la possibilitat d’un enfrontament militar, més si tenim en compte que Trump ja fa campanya per a la reelecció als EUA. En aquest context, convé recordar que durant la seva primera campanya, Trump va prometre acabar amb les guerres interminables dels EUA i amb les aventures inútils a l’estranger.

Els europeus també han de convèncer els iranians perquè no sobreestimin el seu propi poder. La proposta de Macron per a una nova línia de crèdit a l'Iran podria reforçar la posició dels moderats iranians, però la seva credibilitat a l'Iran es reduirà si els europeus no aconsegueixen que INSTEX funcioni. L’objectiu, en tot cas, hauria de ser contenir l’Iran fins després de les eleccions presidencials dels Estats Units, que són el novembre del 2020. Europa hauria de continuar oferint suport financer, però també ha de deixar clar que futurs atacs iranians als interessos europeus podrien forçar la UE a adoptar l'estratègia de contenció dels Estats Units.

Finalment, els europeus han de vigilar el golf Pèrsic. Tot i que no organitzaran una força naval conjunta, haurien d'estar desenvolupant una estratègia de distensió en cas que els Estats Units o l'Iran provoquin un enfrontament. Organitzar una conferència naval que inclogui l'Iran podria ser un primer pas prudent.

Aquesta és l'agenda que Macron impulsarà a la reunió de l'Assemblea General de les Nacions Unides a finals de setembre. Si l'estratègia triomfa, la cimera de Biarritz podria resultar la primera reunió amb èxit del G-7 d'ençà que Trump és president.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de