La família, ja ho sabem, és matèria literària de primera qualitat, fins i tot diria que és una inspiració inevitable. La família ens ha fet com som, en bona part, i ens fa veure el món d’una determinada manera, de vegades per seguir la línia que ens ve marcada, de vegades per fugir-ne o anar-hi en contra.
He gaudit dues obres aquests dies que tornen a donar voltes sobre aquest tema inesgotable que és la família. A Romería, la directora Carla Simón recrea i evidentment ficciona la seva recerca de la família paterna, que no va conèixer. La pel·lícula completa la trilogia formada per Estiu 1993 i Alcarràs sobre els seus orígens familiars. A L’aniversari (Periscopi/Anagrama), el novel·lista italià Andrea Bajani planteja i justifica l’opció del protagonista de renunciar a la seva família, que durant anys l’ha segrestat emocionalment.
En tots dos casos té molt de sentit la pregunta que Romería planteja obertament: tenir la mateixa sang et fa ser família?
Tinc clara la resposta en sentit negatiu, com ens demostren tantíssimes adopcions: no cal tenir la mateixa sang per ser família. Però també és interessant mirar de trobar la resposta al plantejament de Carla Simón i d’Andrea Bajani. Pot ser que la sang sigui l’únic que et lligui a unes persones que no t’estimen ni et fan bé. Té aleshores algun sentit esforçar-se per mantenir aquest lligam?
El protagonista de L’aniversari respon amb un no rotund. De fet, la novel·la comença quan fa deu anys que aquest fill no té –per decisió pròpia– relació amb els seus pares. La novel·la ens explica –i que ben explicat– el perquè.
La protagonista de Romería no té, ni de bon tros, una actitud tan contundent. La veu de Carla Simón sempre està plena de matisos, de dubtes i de contradiccions (per això m’agrada tant). La crida de la sang és la força de la narració, però la jove Marina viurà decepcions importants.
Hi ha un element que cal tenir en compte: la història de Romería està inspirada en la pròpia història de la directora, que va créixer sense tenir cap contacte amb el seu pare –que va morir de sida– ni amb la seva família. No hi ha res que em faci pensar que L’aniversari tingui res a veure amb la història familiar de Bajani. Potser, i només potser, les certeses són més fàcils quan es tracta de ficció.
La novel·la de Bajani –premi Strega– ha provocat força polèmica a Itàlia. El mateix autor va reconèixer en una entrevista al programa La selva de TV3 que per a un italià és molt difícil desmantellar la institució en què es basa la societat del seu país. Però sembla que això és exactament el que es proposava Andrea Bajani.
La mirada de Carla Simón, en canvi, s’acosta a la família des de la memòria personal i amb una història molt singular. Tanmateix, els interrogants que planteja són universals: seríem la mateixa persona si ens hagués criat una altra família?
En definitiva, Romería i L’aniversari són al·legats contra la violència. Contra la violència masclista, contra la violència del silenci i del classisme, contra la violència soterrada a dins del nucli familiar.
Totes dues obres estan rebent premis i elogis ben merescuts i, d’alguna manera, ens confirmen que la família –encara que sigui amb la seva cara més fosca– és una font d’inspiració colossal.
