Ser elles mateixes
Tots ens preguntem en algun moment qui som, i la resposta en el millor dels casos arriba amb una suma de respostes que tenen a veure amb la família i la seva memòria, la terra sobre la qual tenim els peus, la nostra mirada, els estudis, la feina, la comunitat i tantes altres interaccions que ens van esculpint. En L'art de la vida, de Montaigne, la lluita per soi même era la més imprescindible del nostre món espiritual.
En el nostre país, hi ha una nova generació de dones joves que construeixen la seva identitat en tensió entre una tradició familiar i uns valors de la societat on han nascut que sovint són contradictoris amb la memòria i la manera de fer dels seus progenitors.
Aquestes noies són les novíssimes catalanes. Són joves que estudien a les nostres escoles i instituts i que sovint desapareixen de l’esfera pública en l’adolescència. Davant del nostre nas i com si fos un imponderable, moltes joves catalanes d’origen familiar de religió musulmana s’esfumen dels carrers, les places, l’esport, les activitats i les relacions d’amistat amb els seus companys i companyes.
Situacions silenciades
Hem volgut escoltar-les, i la nostra reportera Mònica Bernabé hi ha dedicat setmanes. Sabem que no són casos aïllats sinó part d'una situació prou nombrosa de la qual es parla molt poc. Una moral religiosa estricta entén que la nova societat en la qual viuen està plena de perills per a la virtut de les noies. Ho explica de manera claríssima la psicòloga i cantant Imane Raissali (Miss Raisa): l’objectiu de la família és que et casis, i això necessita una reputació immaculada. Les restriccions a la llibertat de les noies s’interpreten com una obligació. De fet, hi ha molts símbols: "Si portes el vel ets una bona noia, se’t respecta i tens valor", i si ho qüestiones, qüestiones tota la comunitat, la tradició i la religió.
L’ARA ha parlat amb una noia de 20 anys que ha de sortir al carrer a Barcelona acompanyada del seu germà de 9, una noia de 16 anys a qui no deixen relacionar-se amb nois i no pot fer música. També hem parlat amb moltes altres noies i professionals de l’ensenyament que expliquen fins i tot que en algunes aules mixtes hi ha complicacions per asseure els alumnes junts. En alguns casos, després de la pubertat, desapareixen de les activitats esportives, la música, la dansa, les colònies, els casals d’estiu i les celebracions amb les companyes i companys de classe.
Els instituts ho gestionen com poden i el Consell Escolar municipal del districte de Ciutat Vella ho té registrat com a tants llocs al país.
L’escriptora catalana Najat El Hachmi ha explorat sovint el món d’aquestes joves, que ha sigut el seu. Ha explicat les angoixes, els desigs i les esperances d’una dona magribina jove que s’ha criat a Catalunya i que, en fer-se gran, es troba escindida entre dos mons –el de la seva comunitat, tradicionalista, masclista i integrista, i el de la societat occidental, més lliure, però d’un racisme que l’arracona o l’expulsa– que sent que no pertany a cap dels dos. El Hachmi ha explicat molt bé la lluita d’aquestes noies per viure, malgrat tots els tabús i els traumes que els han inculcat de petites, d’una manera diferent del que Déu i la comunitat esperen d’elles i del que la tradició –la família, l’imam– els imposen.
El Hachmi ens ha explicat les contradiccions irresolubles amb les mares a les quals s’estima i alhora menysprea pel que representen: la resignació, la submissió, l’analfabetisme, la dependència. També ha posat paraules al posterior descobriment que les dones occidentals no són tan lliures com ella havia idealitzat.
Garantir els drets
Aquestes noies són unes catalanes més i tenen els mateixos drets que totes les dones de la nostra societat. No parlar de les seves dificultats, que són de vegades un primer pas per als matrimonis forçats, no fa desaparèixer el problema. Sabem que si en parlem podem ser acusats de racistes o d’islamòfobs. També podem ser utilitzats per l’extrema dreta. I com diu Raissali, "si ho faig jo, la meva comunitat dirà que soc una traïdora, així que tot plegat t’acaba silenciant: no se’n parla per evitar el conflicte". Com que la feina del periodisme és tractar els temes sense apriorismes i malgrat les dificultats, avui podeu llegir a l’ARA un reportatge interessant sobre el problema d’identitat d’aquestes noves catalanes. A elles i a les seves filles els devem la garantia que a més dels deures que tenen com a ciutadanes, també tinguin els drets de ser dones lliures en la nostra societat, i que puguin ser elles mateixes sense coercions, ni imposicions, les que triïn el seu propi camí.
