Una de les imatges de la pandèmia que em va quedar clavada per sempre en la retina va ser la d’una habitació d’hotel a Kíiv amb desenes de nadons col·locats en fileres com productes en un supermercat. Era un autèntic estoc de nadons que no podien ser entregats pel confinament fruit de l’anomenada gestació subrogada, eufemisme tan asèptic, tan tècnic, que no pertorba les nostres consciències. La legislació espanyola prohibeix aquesta pràctica per ser èticament contrària a la dignitat humana, per la mercantilització de la vida i la instrumentalització de les dones, gairebé sempre pobres, per satisfer els desitjos d’homes i dones rics.
Per tot això va ser una desagradable sorpresa, indignant des d’un punt de vista feminista i de defensa dels drets humans, que el Comitè de Bioètica de Catalunya publiqués fa un parell de setmanes un document en el qual recomana la legalització de la gestació subrogada. En el text els membres del comitè proposen considerar "èticament acceptable que una dona, lliurement i sense estar sotmesa a pressió, coacció ni condicionant psicològic o social, decideixi prestar-se a gestar per a altri”. Això sí, ho fan després d’haver esborrat “els elements contextuals que sovint contaminen l’anàlisi”. Ens insten a mirar-nos el tema des d’un punt de vista conceptual i a tenir en compte les motivacions dels “progenitors d’intenció” que anirien des de dificultats de tipus mèdic que impedeixen la gestació fins a raons personals i “d’estil de vida” com ara prioritzar la carrera professional o tenir fòbia al part. Supòsits que s’exposen per justificar aquesta externalització d’un procés, el de l’embaràs, que no és precisament una passejada i que s’ha de fer en condicions d’altruisme tot i que amb una compensació justa, però no excessiva, no sigui que sembli que ho fas per diners. És a dir, que es pagui a la incubadora humana contractada, però no massa, just per les molèsties ocasionades. L’informe està farcit d’afirmacions xocants venint com ve d’un grup de persones dedicades a la reflexió ètica. Després de comparar la “gestació subrogada” amb els pares que donen en adopció els seus fills ens diu que oposar-se a la transformació de la procreació humana en un treball reproductiu vindria a ser una idealització de la maternitat. Fer a bocins les dones i creure que es poden fabricar fills i excretar-los com qualsevol altra matèria del cos sense conseqüències no ho és gens, d’idealista. Tot i que remarca que “si la gestació subrogada suposa una instrumentalització de les dones gestants, aleshores representa una violació de la seva dignitat” també afegeix que cada cultura té la seva idea de dignitat. Ens diuen que el consentiment lliure de les dones subrogades ha d’estar lliure “d’heteronomia” però que a la pràctica aquesta pot ser impossible de determinar. Quan s’ocupa del dany que pot comportar per als menors ser concebuts per aquesta via ve a dir que no està científicament demostrat que el fet de saber que els teus pares et van comprar i la teva mare et va gestar per vendre’t tinguin efectes emocionals negatius. Esperem, doncs, que alguna universitat faci un estudi per esbrinar si fa o no fa mal saber que has nascut d’una transacció econòmica. O que la neta-filla de l'Obregón es faci gran i ens expliqui com és això de ser engendrada per substituir un mort que és alhora el teu pare i el teu germà.
Al final de l’informe, el doctor Joan Viñas Salas, catedràtic de cirurgia i professor de bioètica, fa constar el seu vot particular recordant-nos que embaràs i part creen un important vincle emocional i físic, que el que es lloga és una dona i no un ventre i que “la medicina del desig no pot ser subvencionada per la sanitat pública”.
