13/04/2021

Menys supèrbia, més empatia

3 min
Mural pintat a Bombai, a l'Índia.
Disponible en:
ESCOLTA AQUÍ L'ARTICLE EN ÀUDIO

1. Impotència. “La mort i la ignorància no fan un relat”. Ho diu Cécile Alduy, francesa, investigadora en literatura a Stanford, després de recordar dos moments de Macron: el 2017 quan va declarar que pretenia ser el “maître des horloges” (és a dir, el que marca el pas) i el 15 de març d’aquest any quan va dir que “el propietari d’aquest temps és el virus, malauradament”. Impecable síntesi de l'impacte de la pandèmia sobre la política que no troba la manera d’encaixar la crisi actual en la seves formes habituals de presentació discursiva: l’eufemisme, la promesa, la confrontació. De moment, incapaços de construir un discurs alternatiu basat en l’empatia i la complicitat, els dirigents polítics no troben altre recurs que la por, com si fóssim nens.

És clàssica la diferenciació entre necessitat i desig. Les necessitats demanen resposta i tenen un recorregut, el desig és insaciable. I la política es mou entre la pressió per afrontar les necessitats, per les quals finalment serà jutjada, i l’alimentació del desig en forma de gran promesa, sempre llunyana, per enquadrar la ciutadania.

La pandèmia evidencia la impotència de la política –al mateix temps que fa emergir dèficits i fractures que venen de lluny– i desdibuixa les il·lusions de futur. De fet, ja feia molt temps que vivíem en una mena de present continu, que ens havia dut a oblidar el passat i havia enfosquit el present amb la potència d'uns canvis tecnològics que semblaven minimitzar la condició humana. I de cop ens hem trobat confrontats a les noves vulnerabilitats, és a dir, als riscos de creure que el creixement i el desenvolupament tecnològic (convertits en noves ideologies de salvació) ens redimiran. De moment, ni tan sols han pogut evitar una pandèmia com les que arrasaven societats molt retardades.

Conclusió: les portes del futur només les obrirem des de l’experiència del present, que és com aquest es fa passat. ¿Com fer de la pandèmia trampolí cap un discurs polític que abandoni l’eufemisme i la polarització, en favor del reconeixement i l'assumpció de la realitat, recuperant la cultura democràtica de solidaritat i evitant així el camí, que a vegades sembla ja irreversible, cap a l’autoritarisme postdemocràtic, que sembla el destí de la dogmàtica econòmica neoliberal?

2. Frustració. No deixa de ser frustrant l’espectacle que veiem aquests dies de plena dissociació entre les necessitats de la pandèmia i els furors de la política. Ho veiem a Madrid, quasi com una caricatura, on la disbauxa amb què s’ha gestionat la pandèmia es vol convertir en una batalla política posada, per Ayuso, sota el lema "Socialisme o llibertat". Per grotesc que sembli és una manifestació més del conflicte central de la política d’avui: projectes autoritaris al servei de l’economia més desregulada i descontrolada contra les pulsions equitatives de la tradició democràtica. La iniciativa de Biden als Estats Units, que està aprofitant l’impacte de la pandèmia per convocar el món a un nou New Deal, pot reparar les destrosses de Trump però veurem fins on pot arribar. Mentrestant, l’autoritarisme segueix fent forat arreu, en les seves diverses decantacions, per exemple a Mèxic, com explica Roger Bartra a Regreso a la Jaula, un llibre on posa en evidència el projecte reaccionari del president Obrador.

I precisament perquè són mutacions que fan tendència cal apel·lar a la regeneració democràtica. No pot ser que en una situació com l’actual passin les setmanes i Catalunya no tingui govern per unes pugnes de grups –que, sota discrepàncies estratègiques, mal dissimulen una pugna de posicions i interessos–. Com no pot ser que Catalunya renunciï a una política activa en els diferents fronts que han de servir per a la reconstrucció, en nom de posicions de principis que només són expressió d’impotència. Cadascú ha d’aprendre de les seves experiències. Nosaltres en tenim dues de recents: els avatars d’una confrontació política que fa temps que reclama responsabilitat a totes les parts, i predomina la sordesa; i la gestió de la pandèmia, que segueix instal·lada sobre la por i sobre l’arbitrarietat d’una estratègia capriciosa d’obre i tanca. Diuen que les crisis són oportunitats. La política en té una per recuperar la seva reputació. Menys supèrbia, més empatia.

Josep Ramoneda és filòsof

stats