Més immigrants però amb menys drets?

Fins fa ben poc a Catalunya hi havia un consens polític favorable a la immigració. Per part de la dreta, perquè la immigració proporciona una mà d’obra —a casa, al camp i a la fàbrica— en absència de la qual caldria o apujar salaris, o procedir a una costosa automatització de processos, o plegar. Per part de l’esquerra, en nom de la solidaritat i de la història de la classe treballadora durant el segle XX.

Catalunya no constituïa una excepció, ja que d'una manera o una altra aquesta mena de posicions es donaven arreu del nostre entorn. Fa temps, però, que arreu s'està virant cap a posicions molt més restrictives. Per part de l’esquerra, els primers van ser els partits socialdemòcrates escandinaus quan els empresaris van començar a reclutar treballadors estrangers per esquivar els convenis col·lectius. Avui, el govern danès –un dels pocs d’esquerres a Europa– manté en vigor la “llei-joieria”, aprovada el 2016 a instàncies d’un govern de dretes i que tant d’escàndol va provocar fora de Dinamarca, que permet confiscar les joies de les persones que demanen asil al país per tal de finançar els costos que comportarà el seu manteniment.

La mutació més radical, però, s’està produint a la dreta.

Encara ara, els think tanks ortodoxos –començant per l’FMI i acabant pel Banc d’Espanya– continuen cantant les lloances de la immigració, però van tard, perquè els partits estan transitant d’una dreta liberal a una dreta conservadora amb l’objectiu –en general exitós– de conquerir el vot obrer i, en general, popular. El cas més paradigmàtic és Trump, òbviament, que està a punt d’aconseguir que el 2025 sigui el primer any en la història dels EUA que el flux migratori sigui negatiu, per a gran desesperació de multitud d’empresaris que han fonamentat els seus negocis en la immigració irregular.

Potser el més sorprenent és la lentitud amb què aquest procés està arribant a Espanya i a Catalunya, atès que es tracta del territori que des de l'inici d'aquest segle està experimentant un procés immigratori més intens: si les poblacions francesa, alemanya o italiana han crescut respectivament un 13%, 2% i 4%, les espanyoles i catalanes han crescut respectivament un 20% i un 28%.

Dic que la mutació està arribant molt lentament després de llegir el pla migratori del PP –presentat per Núñez Feijóo a Barcelona aquesta setmana– i de rellegir el “full de ruta” presentat per Junts ara fa un any, al qual afegeixo la seva proposta sobre habitatge protegit presentada la setmana passada.

Els 10 punts del PP i els 16 de Junts s’assemblen molt, i es caracteritzen per quatre coses. En primer lloc, tracten de transmetre que hi posaran ordre: un centralitzant les competències i l’altre delegant-les a la Generalitat, un assegurant que controlarà millor les fronteres i l’altre que crearà una agència específica, etc. En segon lloc, tracten de tranquil·litzar els seus votants assegurant-los que els immigrants d’avui seran demà ciutadans com ells: que parlaran castellà o català, segons el cas, i que compartiran uns valors comuns. En tercer lloc, i molt tímidament, tots dos tracten de tranquil·litzar els seus votants assegurant-los que restringiran l’accés per part dels immigrants a certs drets socials: l’ingrés mínim vital en un cas, l’accés a l’habitatge protegit en l’altre. Finalment, tots dos eviten intranquil·litzar els empresaris assegurant-los que no deixaran de trobar els immigrants que necessiten per cobrir les seves vacants.

És inevitable concloure que aquest equilibri entre tranquil·litzar els votants sense intranquil·litzar els empresaris està condemnat al fracàs. No perquè l’equilibri sigui impossible per se, sinó perquè és impossible al ritme immigratori que estem vivint. En conseqüència, no em sembla probable que les propostes respectives aconsegueixin doblegar les expectatives electorals de Vox i d’Aliança Catalana, que és el seu objectiu real. Preveig, per tant, que la dreta anirà transitant cap a una major restricció dels drets dels immigrants, que no deixen de ser les posicions de Vox i d’Aliança Catalana en la mesura que aquestes es poden identificar (la qual cosa està lluny de ser fàcil). És un camí equivocat, perquè que els immigrants tinguin menys drets no ajudarà a pacificar la convivència, sinó tot el contrari. Sembla que Pujol ja ha advertit a Junts que aquesta opció –la contrària a la que ell personalment va encarnar– portaria al desastre com a societat.

En definitiva, la dreta s’està movent, però encara està lluny d’allà on inevitablement ha d’arribar: a dir als empresaris especialitzats en la mà d’obra barata que n’hauran de prescindir. I, per descomptat, a deixar de donar suport a projectes com el Hard Rock, perquè és impossible bufar i xuclar alhora.