La migració com a arma
Els nous conflictes són híbrids. Fets de moltes erosions diferents. Estratègies de desgast del rival a còpia de generar-li inseguretats, a les fronteres, en la confiança institucional i en les capacitats dels seus líders, o en la cohesió social. Dels espais territorials als intangibles. Tot és susceptible de ser utilitzat com a arma desestabilitzadora: dels episodis de violència controlada a les mentides, la propaganda i els ciberatacs; les amenaces de tallar l’aixeta del gas i la vulnerabilitat que comporta dependre d’unes cadenes de producció i exportació globals cada cop més inestables; fins i tot les vides de centenars de milers de persones que fugen de la guerra, la misèria o l’explotació per intentar tenir un futur diferent s’han convertit en instruments de desestabilització d’unes societats obsessionades per la seguretat i el tancament de fronteres.
Però qui atorga i com es guanya aquest poder de desestabilització?
XANTATGES. La Unió Europea ha construït la seva pròpia vulnerabilitat fronterera a còpia d’externalitzar responsabilitats i deixar la gestió dels fluxos migratoris en mans de governs -des del Sahel al mar Roig i de Líbia o el Marroc fins a Turquia- que no han dubtat en aprofitar políticament aquest nou instrument de xantatge i desestabilització. Ara és la Bielorússia d’Aleksandr Lukaixenko -com abans van ser Turquia o el Marroc- qui ha provocat una nova crisi a les fronteres de la UE.
L’últim dictador reconegut d’Europa es venja, així, de les sancions imposades des de Brussel·les, que ataquen els seus interessos econòmics, i del suport polític ofert a l’oposició bielorussa, víctima de la repressió violenta del règim.
Però el conflicte que es viu, des de fa mesos, a les tanques amb punxes que separen Bielorússia de Polònia també és conseqüència de la crisi dels sistemes democràtics, que han convertit les migracions en amenaces, i les fronteres en espais de vulneració de drets i de violació de legislacions internacionals. Primer van ser els partits d’extrema dreta i molts dels governs de la UE els que en van comprar la retòrica i l’agenda, els que cínicament van convertir les persones migrants en armes llancívoles deshumanitzant-les i instrumentalitzant-les.
DRETS. La UE és víctima de les seves pròpies polítiques de fortificació de fronteres, criminalització de les migracions, retallada dels drets d’asil i refugi, i retòrica buida sobre l’obertura de vies legals d’entrada a la Unió.
L’Europa indignada que denuncia el comportament inhumà del govern de Minsk amb els milers de persones atrapades a la frontera és la mateixa que ha permès l’ús de la violència per part de patrulles armades, formades per forces especials, contra migrants que intentaven accedir a Grècia o Croàcia. També són els governs de la UE els que posen traves a la premsa i les ONG quan intenten arribar a la frontera i informar de la duresa i la desesperació que es viu en aquestes zones limítrofes.
De fet, des de Varsòvia fins i tot neguen que tot plegat es pugui considerar una “crisi humanitària o migratòria”, perquè, segons ells, no es tracta de persones que fugen de la mort o la persecució. Però el desplegament de l’exèrcit i l’estat d’excepció decretats pel govern polonès deixen poc marge per garantir el rendiment de comptes sobre aquest “espai anòmic”, com l’ha definit el filòsof Giorgio Agamben, una zona grisa on la llei i els drets humans queden en suspens.
