13/08/2022

La millor festa major d'estiu

3 min

La millor festa major de cadascú és la seva. Aquella de la sortida de l’adolescència, quan tastes els primers brins de llibertat i de dubte, els primers petons i marejos. Després, amb els anys, tot agafa la consistència del record i la nostàlgia, de la dolça i mimètica repetició. En el meu imaginari la festa major ideal és muntanyenca, acordiònica, alcohòlica, esbojarrada i humida. La gent baixant dels pobles a la vall disposada a tot. Amb l’esperança que aquest any sí que saltarà la sorpresa d’una trobada furtiva i admirable, d’uns ulls que et miraran àvids de desig salvatge i arravatat. I després... Bé, després què importa?

Em trasllado en el temps, no sé si el que us contaré és somni o realitat. Però la música us sonarà familiar. El dia es desperta igual com s’adorm la nit: amb el concert d’esquellots de les vaques que pasturen vora el riu, animals estoics i avorrits rumiant l’eternitat i la pau. Per a elles és un matí com un altre. No hi ha felicitat ni tristor. Però per als homes i dones que les menen avui es trenca la rutina, les cases s’han omplert de parents, amics, coneguts i saludats. Estranyament, aquest any mosquits i mosques fan menys la guitza, ¿gentilesa del canvi climàtic? Corre l’aigua calenta, el sabó, els perfums i els nervis. Dels calaixos surten vestits de mudar, camises planxades i pantalons sense estrips. Per unes hores ens sentirem un poc ridículs i cofois, què coi. Ai, la festa!, martiri per als tímids i prudents. Tant se val, el cafè amb llet ja perfuma les cuines amb una aroma especial, carregada de bons auguris i algunes pors.

La canalla esbojarrada corre amunt i avall en pijama fent seva l’excitació dels adults. Un festival d’olors anuncia com serà l’àpat: cistells amb fruites aromàtiques, cassoles d’arròs i conill, tomàquets i enciams tot just collits de l’hort, el vi fresquet. L’Agustinet afina el diatònic, l’Orland endreça els teclats, el conco Jordi –sempre protegit i estimat– se sent pletòric i ansiós, en Jaume es pentina els bigotis, en Josep Maria prepara la intendència, i la Mariona i la Lourdes, la Maria i l’Esther, es desviuen pels detalls. Sense elles res no seria el mateix. No és un elogi masclista ni cursi: és la pura realitat. Les festes majors tenen ànima de dona sensual, encisera i burleta. Festa es declina en femení: els homes som comparses voyeurs, incòmodes quan toca fer volar la imaginació, deixar que el cor s’eixampli. Sort dels gintònics procaços.

En Jordi i la Lourdes ballant a la festa major i, a l'escenari, l'Agustinet tocant l'acordió.

L’únic home protagonista és mossèn Ramon, el tronxo. Davant de tanta penya mai vista i de l’abundor de menges, li fa mandra perdre el temps sermonejant la concurrència. Resignat, com cada any ho fa a la velocitat de la llum: "Aneu-vos-en en pau i bona festa major!" Havent dinat i capcinat, passada la calor forta, quan vespreja i per la vall entra el vent de l’oest i alguna oportuna nuvolada, és l’hora de trencar l’olla, de la cursa de sacs i el joc de les cadires. Els grans també s’hi posen, preludi d’altres maniobres maldestres en la foscor. Mirades, rialles, frec a frec dels cossos distesos. La seducció infantil amb el pas de les hores donarà pas al clímax del ball. Però primer la xocolata amb coca de sucre. Encara queda un racó còmplice als budells.

Quan cau la nit, neix la passió. Vells i mainada per fi dormen. Ara va de bo. Els músics afinen, els gots s’omplen i es buiden amb deler inusitat. "He notat una finíssima punxada", esclata a riallades en Jaume, entranyable tros d’animal racional. Els homes grans i joves van embalats, però són les noies, altives i segures, les que porten el ritme i decideixen. Com si fos una coreografia assajada, s’aniran aparellant en un atzar estudiat, entre elles i amb ells. No tothom en sortirà ben servit. La vida no és justa ni raonable, és dolor i passió, desfici i voluntat. I que hi hagi sort, amigues i amics. Que avui és festa, la millor festa major!

Ignasi Aragay és director adjunt de l'ARA
stats