THE NEW YORK TIMES

Als Estats Units cal més immigració, no menys

Cal augmentar el ritme d’afluència d’immigrants per no perdre població activa ni salut econòmica

El president Donald Trump ha tancat l’administració federal per obtenir fons per a un mur fronterer que, segons ell, aturarà la immigració il·legal. El cas, però, és que aquesta no és l’única immigració que vol aturar. Trump ha exigit una reducció del 40% en el nombre d’immigrants legals adduint que els Estats Units estan abarrotats d’immigrants. “El nombre de persones que un país pot absorbir en la societat de manera responsable té un límit”, ha declarat.

Trump no és pas l’únic a brandar aquest espantall. En tot l’espectre polític s’ha assumit com a certa la creença popular que els Estats Units estan sobrepassats per una onada d’immigrants. Tanmateix, tots els indicadors raonables posen de manifest que la idea que els Estats Units estan sotmesos a una immigració massiva és un mite. La realitat és que necessitem desesperadament augmentar el ritme d’afluència d’immigrants per no perdre població activa ni salut econòmica.

La realitat és que necessitem desesperadament augmentar el ritme d’afluència d’immigrants per no perdre població activa ni salut econòmica

Es podria assegurar que el Líban i Jordània viuen una situació d’immigració massiva (un terme difús del qual no hi ha una definició establerta), ja que aquests països són les principals destinacions dels refugiats que fugen de la guerra civil de Síria. El Líban, que el 2010 tenia 4,4 milions d’habitants, ha acollit en pocs anys prop d’un milió de refugiats sirians, cosa que suposa un augment aproximat del 23% de la població.

Als Estats Units, per contra, hi ha uns 44 milions de persones nascudes a l’estranger, que actualment representen aproximadament el 13,7% de la població segons la fundació Pew Research. Aquesta proporció s’acosta al màxim històric del 15% registrat al tombant del segle XX. Per què es considera que aquest percentatge és una referència significativa? Perquè en aquells moments els Estats Units, en resposta a les pressions nativistes i sindicals, van adoptar controls fronterers estrictes i van posar fi al que fins llavors havia estat una política de fronteres obertes. L’objectiu d’aquesta legislació era reduir la immigració en termes absoluts, en particular la procedent de l’Europa de l’Est i l’Àsia; i el cert és que ho va aconseguir de manera espectacular.

Com més es desaccelera la (modesta) immigració cap als EUA, més s’accelera l’estereotip de la immigració massiva

El 1965 el Congrés va suprimir finalment aquestes quotes, que amplis sectors de la societat havien passat a considerar racistes, i seguidament es va registrar un augment de la immigració. De tota manera, els qui s’oposen a la immigració han convertit la xifra del 15% en un punt d’inflexió, com si fos una referència basada en la ciència en lloc de ser un fet històric arbitrari.

Si realment marqués un punt d’inflexió, els països patirien de manera regular repercussions negatives quan la població immigrant s’acostés a aquest nivell, cosa que no passa, ni de bon tros.

La proporció de persones dels Estats Units nascudes a l’estranger és la 34a en una classificació de 50 països rics amb un PIB per càpita per damunt dels 20.000 dòlars. Entre el 2015 i el 2017, els Estats Units van registrar 5 immigrants –autoritzats i no autoritzats– per 1.000 persones, segons xifres de l’ONU. Comparem-ho amb les dades de dues altres democràcies liberals de parla anglesa: el Canadà va permetre l’entrada de 8 immigrants per 1.000 persones (i acaba d’anunciar que n’admetrà més d’un milió al llarg de tres anys) i Austràlia la de 14. En total, les persones nascudes fora del país ascendeixen actualment a més del 20% de la població del Canadà i al 28,2% de la d’Austràlia (més del doble que als Estats Units). Tanmateix, allà no han suscitat la mena de condemna pública de la immigració que sovint s’observa als Estats Units.

Els Estats Units haurien d’admetre un milió més d’immigrants a l’any (més del doble del nombre actual) des d’ara fins al 2050. I això tampoc no equivaldria a una immigració massiva

Si ens fixem en els últims 50 anys, els Estats Units també han assumit un nombre relativament modest d’immigrants. El 1965 els nascuts a l’estranger constituïen aproximadament un 5% de la població dels Estats Units. En dos decennis, entre el 1980 i el 2000, la proporció va passar del 6,2% a l’11,1%, un creixement que, si bé no és insignificant, tampoc és particularment destacable.

De llavors ençà, però, el ritme de creixement va minvar i el percentatge va passar a avançar molt tímidament –de l’11,1% el 2000 al 12,9% el 2010– i, més tard, a anar amb prou feines a pas de cargol: el 2016 la proporció ascendia a un 13,5%. En sis anys, la població dels Estats Units nascuda a l’estranger va augmentar un escassíssim 0,6%. Tot i això, com més es desaccelera la (modesta) immigració cap als Estats Units, més s’accelera l’estereotip de la immigració massiva.

Una bona eina per saber si un país admet massa immigrants o massa pocs –més enllà de l’ambient polític del moment– són les seves necessitats econòmiques. 

La veritat és que els Estats Units són un país amb un baix nivell d’immigració. Les tendències demogràfiques dels EUA apunten a un dèficit greu de mà d’obra que es convertirà en un coll d’ampolla colossal per al creixement tret que el país obri més les portes.

Se sap des de fa temps que les taxes de fertilitat cada cop més baixes dels nord-americans blancs nascuts al país impliquen que les generacions posteriors als mil·lennials estiguin destinades a ser molt menys nombroses. S’espera que, entre el 2015 i el 2035, el nombre de nord-americans en edat de treballar amb progenitors nascuts al país es redueixi en 8 milions.

Amb el ritme actual d’admissió d’immigrants als Estats Units, la població activa total només creixerà un 0,3% anual.

Si la taxa de natalitat dels nord-americans no s’incrementa sobtadament i fa augmentar la població activa –un supòsit poc realista atès que el país acaba de batre un rècord de baixa fertilitat– o la productivitat de la mà d’obra, cada cop menys nombrosa, del país no es dobla ràpidament –cosa només un pèl menys improbable–, els Estats Units faran front a un creixement real del PIB inferior a l’1,6% anual d’aquí menys d’un decenni, si tota la resta de factors no varien.

Els Estats Units haurien d’admetre un milió més d’immigrants a l’any (més del doble del nombre actual) des d’ara fins al 2050. Això, de tota manera, tampoc no equivaldria a una immigració massiva, perquè implicaria que el 2050 la població dels Estats Units nascuda a l’estranger fos el 26%, menys que la d’Austràlia actualment.

Fa quinze anys el mite que els Estats Units estaven sobrepassats per l’afluència d’immigrants havia perdut terreny. El sol fet que ara torni a estar de moda no vol dir que sigui veritat.

Més continguts de