L’estat forma part de la solució

L’articulació d’una força política que persegueixi un independentisme tranquil i un estat protector és la clau de volta del progrés

“L’estat no és la solució al nostre problema; l’estat és el problema”

(R. Reagan, 1981)

Constato que Bru de Sala (a El Periódico) i F.-M. Álvaro (a La Vanguardia) coincideixen a assenyalar que el mapa polític català s’està articulant al voltant de tres eixos. El primer és el del nacionalisme espanyol, liderat per C’s i amb el PPC com a satèl·lit. Aquest eix seria nacionalista en les formes i liberal en el contingut, amb el benentès que aquest segon aspecte s’aplicaria amb més energia als de baix (horaris comercials, regulació laboral, copagaments) que als de dalt (oligopolis i aristocràcia funcionarial). El segon eix seria el dels indignats, que creuen que no tenen res a perdre, exigeixen un estat-protector-dels-de-baix i qüestionen l’economia de mercat. Articulat al voltant de Colau, en formarien part Podem, ICV i la CUP. El PSC, desconcertat i en procés de residualització, bascularia entre l’un i l’altre.

Per si sols, aquests dos pols configuren un mapa polític molt llatinoamericà. Recordem, per exemple, l’enfrontament, al Perú del 1990, entre Vargas Llosa, al capdavant d’una coalició que propugnava les privatitzacions i l’austeritat, i Alberto Fujimori, un desconegut que es presentava com el defensor dels pobres enfront de l’establishment. Aquest paral·lelisme no ens ha de sorprendre, perquè, al cap i a la fi, l’ideal de la dreta espanyola són els impostos baixos i els sindicats febles del món anglosaxó, mentre que els mites dels nostres indignats sempre han estat llatinoamericans: Castro, Allende, Zapata, Lula, Chaves, Morales... Per aquests motius, el mapa polític espanyol està condemnat a reproduir aquell esquema, força malastruc.

L’única opció que Catalunya es consolidi com una societat alhora pròspera i equitativa radica en l’hegemonia del tercer pol, el model del qual no ha de ser americà sinó europeu. Aquest és el paper que tradicionalment ha representat el catalanisme i que ara hauria de representar l’independentisme.

Ara bé, per esdevenir hegemònic, aquest tercer pol ha de satisfer dues condicions. La primera, que el seu ha de ser un independentisme tranquil. A la meta no s’hi ha de pretendre arribar a base de daltabaixos i desobediències, sinó dins de la legalitat i de l’ordre. La segona, que el seu model social, amb independència o sense, ha de propugnar un estat-protector-dels-que-tenen-alguna-cosa, o, com es diu ara, de les classes mitjanes.

Bona part de la direcció de CDC somnia en impostos baixos, pocs funcionaris i serveis socials privatitzats i a la carta

Dels dos candidats principals a ocupar aquest espai, és evident que a ERC li falla la primera condició, però no ho és tant que a CDC li falli la segona.

Efectivament, si bé CDC va néixer amb la socialdemocràcia sueca al cap, mai no hi ha acabat de creure, i bona part de la seva direcció somnia en impostos baixos, pocs funcionaris i serveis socials privatitzats i a la carta (digui’s concert, digui’s xec escolar). Aquesta visió podia seduir les classes mitjanes fins fa ben poc, però ara resulta anacrònica.

Efectivament, en poc més de deu anys almenys cinc elements han transformat la relació entre les classes mitjanes occidentals i l’estat: el terrorisme jihadista, l’escalfament global, la desigualtat, la crisi financera i Fukushima. Cinc temes que no eren sobre la taula i que ara la monopolitzen. Tots cinc tenen una cosa en comú: demanen un estat que protegeixi la classe mitjana. De terroristes, de banquers sense escrúpols, de multinacionals sense pàtria i del mercat desregulat que condemna els fills a la precarietat i que genera guetos urbans hostils. Aquella classe mitjana autocomplaguda que fins fa ben poc se sentia prou forta per prescindir de l’estat ara en reclama un de ben fort. I si li fa l’efecte que els partits tradicionals l’abandonen, s’apunta a qui en prometi un. El més significatiu de la nominació de Donald Trump no és el triomf del “populisme”, sinó el fracàs del Tea Party: ni tan sols les bases del Partit Republicà han votat els seus candidats (Cruz i Rubio)! I cal no oblidar que el que més allunya Trump de l’aparell del partit no són les formes, sinó que no creu prou en un estat petit (Paul Ryan dixit ).

Ara fa cent anys, el catalanisme va ser capaç d’aconseguir l’hegemonia perquè preconitzava l’autonomia política per poder construir les escoles, les carreteres i els serveis assistencials que l’estat espanyol no proveïa; en definitiva, per convertir Catalunya en un país europeu.

L’articulació d’una força política que persegueixi un independentisme tranquil i un estat protector constitueix ara la clau de volta de qualsevol projecte de progrés. Em temo que ni ERC ni CDC són prou conscients que només una de les dues pot acabar ocupant aquest espai. Si baden, algú altre (Demòcrates?) acabarà fent-ho.

Més continguts de