Regular els VTC: tecnologia o salari?

De cara al llarg termini, ¿hi ha alguna manera satisfactòria de regular el mercat?

“When luddism wins, innovation stops and progress slows down. And today, in Barcelona, luddists won” (Piulada de Xavier Sala i Martín, 22-1-19)

Com és sabut, els taxistes de l’àrea metropolitana de Barcelona han protagonitzat una ferotge oposició a la competència de vehicles amb llicència VTC, els quals operaven amb les plataformes informàtiques Uber i Cabify. El conflicte ha suscitat innombrables comentaris, i molts ciutadans s’han posicionat en favor d’una part o de l’altra amb el fervor de qui presencia una batalla entre el bé i el mal.

Deixant de banda que la manera com alguns taxistes han defensat la seva posició és no sols incívica sinó directament delictiva, en la meva opinió totes dues bandes tenien –i tenen– la seva part de raó. Els taxistes, perquè han adquirit una llicència a un preu molt elevat (uns 120.000 €) per operar en un mercat regulat, i tenen el dret legítim que la regulació no alteri dràsticament aquest valor d’un dia per altre, com fa la presència de competidors amb llicències VTC. Les empreses de VTCs, per la seva banda, també disposen d’una llicència i també tenen el dret legítim que les condicions en què podien operar no fossin alterades d’un dia per l’altre, alhora que tenen raó quan argumenten que el consumidor surt beneficiat de la seva presència.

Aconseguir una solució que satisfés simultàniament els taxistes, els VTC, els usuaris i els ciutadans era impossible, i, a curt termini, la Generalitat no podia fer sinó el que ha fet: perjudicar els VTC (i els usuaris) per esmorteir el perjudici sobre els taxistes. Ho ha fet limitant els avantatges tecnològics que havien aportat els VTC: la capacitat de donar una resposta immediata i la geolocalització del vehicle abans d’abordar-lo.

Les crítiques a la Generalitat han estat proporcionals a la passió amb què la pugna s’havia viscut, i no han escassejat les acusacions (com la que encapçala aquest article) d’estar frenant el progrés en perjudici de la societat.

De cara al llarg termini, ¿hi ha alguna manera satisfactòria de regular el mercat? A mi em sembla especialment interessant l’experiència de la ciutat de Nova York, on els taxistes conviuen amb quatre plataformes de VTCs: Uber, Lyft, Juno i Via.

A Nova York, entre l’interès del ciutadà (que coincideix amb el del xofer) i el de l’usuari (que coincideix amb el de la plataforma), el regulador, amb bon criteri, s’ha decantat pel primer

A Nova York hi ha uns 14.000 taxis, i la llicència per operar-los es transferia a un preu molt superior al de Barcelona (per sobre del milió de dòlars). Sobtadament, la ciutat va ser envaïda per VTCs, ja que –com aquí demanen alguns– no es va considerar necessari limitar-ne el nombre. A mitjans de l’any passat la xifra va sobrepassar els 80.000, amb tres conseqüències negatives: una epidèmia de suïcidis entre els taxistes, augment de la congestió al carrer i denúncies contra les plataformes per explotació laboral dels conductors. En conseqüència, la Taxi and Limousine Commission (l’equivalent a l’Institut Metropolità del Taxi barceloní) es va veure obligada a actuar. En primer lloc, i per evitar que la situació seguís degradant-se, Nova York va esdevenir la primera gran ciutat americana a limitar el nombre de llicències VTC en imposar una moratòria d’un any. Ara bé, l’interessant és com s’ha decidit afrontar la situació a llarg termini: obviant els aspectes tecnològics i imposant un salari mínim per als conductors, tant de VTCs com de taxis.

En concret, i a partir de l’1 de febrer de 2019, els xofers de taxis i de VTCs que operin a la ciutat han de cobrar del seu patró un mínim de 17,22 $/hora, i això amb independència dels viatges que facin i del que ingressin en aquesta hora. La xifra està calculada perquè, descomptades les despeses, al xofer li quedin els 15 $/h que constitueixen el salari mínim de la ciutat (el de l’estat és d'11,1 $/h). Si aquí es regulés de la mateixa manera que allà (i fent la conversió tenint en compte la relació entre els respectius PIB per càpita), els falsos autònoms que a Barcelona condueixen taxis (un 20% del total) o conduïen VTCs (la totalitat) haurien de cobrar, com a mínim, un salari de 1.500 € al mes en catorze pagues treballant (només) 40 hores per setmana.

Resulta interessant que una de les raons que han justificat la mesura és la lluita contra la congestió. Les autoritats argumenten que el salari mínim obligarà les plataformes a reduir el nombre de vehicles per optimitzar el temps que estan ocupats, quan el seu model de negoci les porta al contrari: a augmentar el nombre de vehicles per reduir el temps d’espera. Entre l’interès del ciutadà (que coincideix amb el del xofer) i el de l’usuari (que coincideix amb el de la plataforma), el regulador, amb bon criteri, s’ha decantat pel primer.

Més continguts de