18/06/2022

Mira-la als ulls

3 min
Mira-la als ulls

Ser dona és cansadíssim. No és victimisme. Res més lluny per a un exemplar de les de la generació que exigien ser “fortes i valentes” i que si volien arribar a determinades coses “haurien de ser l’excepció a la regla”, com escriu Nora Ephron. Sense victimismes, però és cansadíssim encara avui estar envoltades de dones exhaustes, permanentment superades per un còctel d’autoexigència i de càrregues construïdes amb expectatives pròpies i alienes. Dones esforçades en demostrar que per damunt de la seva condició de gènere –o potser malgrat la condició de gènere i les seves càrregues– hi ha sempre un motiu que els permet “merèixer” el reconeixement de l’altre.

Per sort, a poc a poc, les esforçades retrocedeixen a favor d’una generació de dones cansades d’estar pendents de com són percebudes per la mirada central, tradicional, construïda encara avui amb els ulls masculins. Una mirada que atorga el reconeixement professional a una dona quan va acompanyat d’una certa autocontenció i discreció i que xoca amb la renúncia expressa de noves generacions, que han triat no estar pendents de la mirada dels altres, ni fer el que els cànons esperen d’elles. Seria el que aquesta setmana ha posat de manifest la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, que té atributs professionals de sobres però ha quedat adherida a l’enganxifosa realitat.

El missatge

Que la reivindicació del cos i la naturalització de l’expressió d’una mateixa són actes de conquesta de l’espai és una obvietat, però també ho és que el mitjà és el missatge. Fa anys que ho vam aprendre i els temps potser no han canviat prou. Una realitzadora de televisió sap que, per injust que sigui, una mosca, un estrip, un escot o una bragueta oberta capten i monopolitzen l’atenció de l’espectador i eclipsen el missatge que la font vol emetre.

¿Algú encara no ha entès per què Angela Merkel o Ursula von der Leyen han triat vestir-se pràcticament d’uniforme per exercir la seva autoritas? Per injust que sigui, l’expressió oberta de la feminitat és encara una distorsió per a moltes mirades i no hi ha censura quan una realitzadora experta té per objectiu que el missatge sigui tan nítid com sigui possible i hi hagi el mínim d’interferències. Sap el pa que s’hi dona.

Això no significa que les dones hagin de vestir com ells ni que no es pugui actuar per normalitzar la seva presència en qualsevol lloc . De fet, hi ha dones en posicions de rellevància pública que es vesteixen amb colors llampants per destacar en les fotografies plenes de senyors vestits de fosc. Destacar és posar de manifest la manca de paritat, especialment en els àmbits de representació política, econòmica i empresarial.

Hi ha encara molta feina per a les minories i també per a les dones. S’ha de deixar de participar en fòrums no paritaris i de prestar-se a aparèixer en fotografies on s’expressi la realitat del control masculí de les organitzacions.

Les petites i grans humiliacions han de posar-se en evidència. Humiliacions traduïdes en abusos de poder o sexuals sigui qui en sigui el protagonista. És a dir, el contrari del que ha fet Mireia Boya amb la CUP, que ha prioritzat la denúncia del gregarisme i l’obediència deguda a un partit polític. El cas Boya crida l’atenció per la solidesa de la denunciant, que contrasta amb la renúncia a la llibertat de pensament i s’expressa quan la lleialtat al conjunt es converteix en paràlisi.

Boya prefereix retirar-se la mateixa setmana que l’artista Paula Bonet s’aparta de la vida pública per por després que el seu assetjador hagi sortit de la presó. No són casos aïllats.

Coses serioses

Volia escriure sobre coses serioses de les que permeten mantenir la credibilitat a una directora. Escriure sobre el tema del dossier d’Economia, que explica com els núvols de tempesta que s’han format en l’horitzó han posat en alerta els actors de l’economia internacional per intentar evitar un escenari d’alentiment generalitzat amb preus disparats. Explicar el que l’exportació necessita saber per continuar existint, com la guerra de models polítics per país interposat amenaça amb un allargament del conflicte amb Rússia. Temes interessants, temes d’homes. Però, esclar, és impossible perquè les dones ens acostumem a sentir interpel·lades quan els atributs que es valoren no són els mateixos que els dels homes.

“En qualitat de què has vingut?” o bé “Per què et posen aquesta fotografia tan lletja al diari?” són només dues de les preguntes de la setmana que difícilment haurien fet a un director de diari per més aparença de batraci que tingués.

Com sempre, aquest no és un article dirigit als homes ni contra els homes. No cal victimitzar-se, però sí assumir la part de responsabilitat col·lectiva.

stats