08/02/2022

El mirall esquerdat

3 min
Juvillà, amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda 'El mirall esquerdat'

1. Política. La presidenta del Parlament tenia un pla de desobediència col·lectiva –“una proposta ambiciosa”– però no sabem quina, volia mantenir l’acta de Juvillà però no ho va fer. I ni tan sols sabem si quan encara defensava la desobediència ja sabia que Juvillà ja no era diputat. Evidentment, si no va fer el que volia fer és per culpa dels altres: ERC i la CUP, en aquest cas. Per tant, no es considera responsable de no haver fet el que volia fer. Més encara: es presenta com a víctima d’una trampa de la CUP per “sacrificar-la”. Conclusió: promet, no compleix i, evidentment, no en té cap responsabilitat: maldat dels veïns. Tot plegat sembla un embarbussament, però no: és política.

La política fa visible, perquè el posa a l’escenari públic i per tant a la vista de tothom, un element estructural de la condició humana: el poder, que és constitutiu de qualsevol relació. En les parelles, en les famílies, en les feines, en les escoles, arreu, regna la tensió de les diferències de potencial, i gran part de les creacions simbòliques estan destinades a edulcorar-les. En la mesura que el poder de l’Estat és el més visible i d’alguna manera ens concerneix a tots, almenys en democràcia, les estridències dels que manen tenen més impacte. Sobretot en moments en què es pot haver arribat a creure que hi havia un objectiu compartit que se situava per sobre dels interessos personals i de grup. Però de pugnes n'hi ha sempre, per molt que en alguns moments puguin quedar en estat més o menys latent, i acaben fent-se més evidents en els moments de crisi, quan el miratge, que semblava soldar les diferents peces d’un moviment polític, decau.

En realitat, de tensions n'hi ha hagut en tot el recorregut del Procés, la diferència és que en determinats moments la il·lusió, primer, i la gravetat, després, ajudaven a silenciar-les. El mirall s’ha esquerdat quan s’ha entrat en fase de frustració. I les figures es veuen rares. No val escandalitzar-se, la lluita pel poder hi és i hi serà. I si la democràcia és el millor dels sistemes possible és perquè, si funciona, fa difícil el manteniment dels grans tabús sota els quals s’amaguen les lògiques de dominació i poder, i fa possible el debat sobre les il·lusions, els projectes i les frustracions.

2. Veïnatge. En un moment d’aturada com l’actual, en què s’està fent la digestió de les frustracions generades per les conseqüències repressives i socials d’un embat del qual es va perdre el control per un càlcul errat de les forces, no ens ha de sorprendre que la lluita pel poder dins del mateix independentisme aflori. I més en la mesura que els partits que se’n reclamen òbviament es disputen entre ells els espais electorals, i dintre d’ells les quotes de poder. Tothom sap i és profecia que Laura Borràs té legítimes aspiracions dins de JxCat, i no és l'única; que culpar els socis de qualsevol ensurt és una estratègia defensiva elemental; que venen batalles electorals (començant per les municipals) en què seran rivals, i que és evident que l’espai polític independentista inevitablement es remodelarà en la mesura que l’objectiu de màxims perd pes al costat dels interessos econòmics i socials de les diferents famílies ideològiques, i que la dialèctica identitària (unionistes/independentistes) es farà més complexa amb les diferents decantacions de la lògica dretes/esquerres en un temps en què l’ecologisme i el feminisme estan trencant esquemes com a forces del canvi.

En aquest marc, el que seria desitjable és una certa exigència de claredat. No val l’embolica que fa fort. I no porta enlloc erigir-se en guardià de les essències i culpar els altres d’allò que s’està assumint que no s’és capaç de fer. ¿Tan difícil és explicar que en el joc de guanys i pèrdues hi ha gestos simbòlics que tenen riscos que no compensen els seus efectes? Anar aixecant la bandera, per després acabar arriant-la sense altra explicació que transferir el fracàs al veí, no fa més que augmentar la frustració i la desconfiança.

Josep Ramoneda és filòsof
stats