14/07/2023

Les misèries de l'abstenció

3 min
Ciutadans fent cua per introduir el vot a l'urna.

En els sistemes polítics democràtics la participació electoral esdevé clau per legitimar-los i per renovar el compromís amb les institucions. En els països en què el vot no és obligatori –la majoria–, sol haver-hi una abstenció relativament elevada d'entre el 30 i el 40%, percentatge que és possible tant per l’abstenció tècnica com per sectors que expressen una certa indiferència o bé conformisme amb la situació. Aquests últims només es mobilitzen en situacions de polarització extrema o bé quan la por els indueix a l’acció. En la situació actual de desnaturalització dels sistemes democràtics per l’embat del bloc populista dretà que formen el conservadorisme més ranci i la nova extrema dreta populista, els cicles electorals s’han convertit en plebiscitaris en relació amb el model de societat que volem. Aquells que posen en qüestió les llibertats, els drets socials i la lluita contra la desigualtat han forçat, de facto, la creació d’un bloc progressista al qual li toca defensar l’esperit democràtic, l’estat de dret, una economia al servei de les persones, acabar amb totes les formes d’exclusió... No hi ha neutralitat possible i la indolència es converteix en una mena de traïció. Com afirmava un jove Antonio Gramsci, “viure és prendre partit”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En la conjuntura política actual, tant a Espanya com a Europa, no hi ha lloc per a l’equidistància ni les terceres vies. Encara que el totalitarisme que ve no sigui el dels anys trenta, hem de lliurar una batalla en pro de la llibertat. La neutralitat és una fugida. La dreta hispànica, que ja sempre ha costat d’homologar amb el conservadorisme europeu degut a les seves reminiscències franquistes i la seva cultura nacionalcatòlica, ha estat portada a vulnerar qualsevol signe de moderació, per l’emergència d’una extrema dreta que l’ha conduït cap a la radicalització. L’estratègia seguida els darrers anys de polarització extrema i de construcció de trinxera política els ha portat a identificar-se amb aquesta versió estranya de l'espanyolisme més recalcitrant i de l’autoritarisme decimonònic. I, per a aquells que dubtin, ja en tenim clares evidències locals i autonòmiques: Toreros designats consellers de Cultura, negacionistes de la ciència convertits en autoritat política, homòfobs confessos, qüestionadors públics de les llibertats, propagadors de les virtuts del franquisme... Cultura de l’odi, esperit de revenja i voluntat d’acabar amb els consensos bàsics que requereix qualsevol societat democràtica per poder funcionar.

A Catalunya, a més d’una certa desmobilització progressista, sembla haver-hi ara una important deserció independentista degut a la seva frustració per les promeses incomplertes i per la sensació que el seu objectiu resulta inassolible. Un greu error confondre els desitjos i aspiracions a llarg termini amb el benestar i les llibertats que ens cal assegurar avui. El nostre futur més pròxim es lliura en aquestes eleccions del 23 de juliol. I per defensar allò que és fonamental, per no anar cap a una confrontació inacabable, per mantenir els valors de llibertat i de tolerància indispensables i assegurar polítiques de progrés, no s’ha de votar una sola cosa. Les opcions són variades. La mobilització dels votants progressistes de tota mena caldria que fos general. Encara que plural i divers, cal un bloc de progrés. Fer l’orni, fugir d’estudi, pot ser legítim democràticament, però escassament ètic i moralment poc acceptable.

En aquest context, la promoció de l’abstenció per part de certs sectors de l’independentisme resulta gairebé una immoralitat, una frivolitat que diu poc en pro d’aquell “bé superior” que diuen defensar. De fet, no els assisteix ni tan sols el dubte d'obeir una convicció benintencionada. És una “abstenció preventiva” que els podria permetre deslegitimar els resultats de les urnes, que a Catalunya apunten a una clara victòria del progressisme “no confessional” i, alhora, apuntar-se com a propis els resultats d’una àmplia abstenció. Una forma cínica de practicar la política per part d’activistes que han perdut el nord i certs intel·lectuals a qui, en realitat, els interessa anar a una situació de xoc de trens amb un nou govern conformat pel Partit Popular i Vox. L’estratègia del “com pitjor, millor” que creuen que posarà les condicions per refer una dinàmica unitària i mobilitzadora de l’independentisme. Aquest i l’espanyolisme més dretà i ranci es necessiten i s’assemblen. Ambdós aposten per una confrontació, per la definició d’un enemic que els fa forts i els legitima. Més enllà de Ripoll i de manera força més profunda i preocupant hi ha un independentisme reaccionari, il·liberal i aristocratitzant que té força influència i una gran presència mediàtica. Connecten, aquests sí, amb la intel·lectualitat feixista dels anys trenta, elegant i elitista i, alhora, ben poc democràtica. Reminiscències del paper fet per D’Annunzio, Marinetti, Gentile o Malaparte.

Josep Burgaya és professor universitari i assagista
stats