Un missatge des de l’Iran

Aprincipis d’aquest mes hem aconseguit alguns avenços molt importants en les negociacions que s’estan duent a terme a Suïssa. Juntament amb els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i Alemanya, vam acordar els paràmetres per esvair qualsevol dubte sobre els fins exclusivament pacífics del programa nuclear iranià i per eliminar les sancions internacionals sobre el país.

Malgrat això, per tal de tancar aquest acord nuclear cal una voluntat política encara més gran. El poble iranià ha demostrat la seva voluntat i s’ha compromès amb dignitat. Ara als Estats Units i als seus aliats a Occident els toca triar entre cooperació o confrontació, entre negociar o vanagloriar-se, entre buscar el consens o fer servir la coacció.

Amb un lideratge ferm i l’audàcia necessària per prendre les decisions correctes, podem i hem d’aturar aquesta crisi inventada; només així podrem fer front a altres qüestions, molt més importants. Tota la regió del golf Pèrsic viu una greu situació d’inestabilitat. No es tracta només de la caiguda d’antics règims i l’aparició de nous governs: el teixit social, cultural i religiós de països sencers comença a esfilagarsar-se.

L’Iran compta amb una població resistent que s’ha mantingut ferma davant la coacció i, alhora, s’ha mostrat generosa davant la possibilitat d’obrir nous horitzons partint d’un compromís constructiu basat en el respecte mutu. El nostre país ha sabut resistir el temporal d’inestabilitat provocat pel caos que es viu a la regió, però no podem restar indiferents davant la destrucció que ens envolta, perquè el caos no té fronteres.

L’Iran ho ha deixat ben clar: l’abast del nostre compromís s’estén més enllà de les negociacions nuclears. Mantenir una bona relació amb els països veïns és la nostra principal prioritat. Creiem que la qüestió nuclear ha sigut un símptoma, no una causa, del clima conflictiu i la falta de confiança que ens envolta. Tenint en compte els avenços que s’han produït recentment per prevenir aquest símptoma, ara és l’hora que l’Iran i la resta d’actors implicats comencin a treballar per resoldre les causes d’aquesta situació de tensió que es viu al golf Pèrsic.

La política exterior del govern iranià és holística per naturalesa. I no per una qüestió de costum o de preferències, sinó perquè la globalització ha provocat que la resta d’alternatives quedessin obsoletes. En política internacional, no hi ha res que funcioni unilateralment. La seguretat no pot obtenir-se a costa de la inseguretat dels altres. Cap nació pot assolir els seus propis interessos sense tenir en compte els interessos dels altres.

No hi ha cap lloc al món on aquestes dinàmiques siguin tan evidents com a la zona del golf Pèrsic. En aquest sentit, caldria dur a terme una anàlisi exhaustiva del conjunt de realitats tan complexes i interrelacionades que existeixen a la regió i, així, elaborar un pla de mesures prou consistents per poder fer-hi front. La lluita contra el terrorisme n’és un exemple.

No podem lluitar contra Al-Qaida i els seus germans ideològics, com l’Estat Islàmic (que ni és islàmic ni és un estat), a l’Iraq, mentre permetem que aquests grups creixin i s’enforteixin al Iemen o a Síria.

Els interessos de l’Iran i els d’altres països de la regió xoquen en molts àmbits. Ja fa molt de temps que s’hauria d’haver creat un fòrum de diàleg col·lectiu que permetés establir converses i facilitar els acords entre els països del golf Pèrsic.

Si haguéssim de discutir seriosament les tragèdies que s’estan produint a la zona, el Iemen seria un bon punt d’inici. L’Iran ha proposat un pla d’actuació pràctic i assequible per aturar una crisi que resulta tan dolorosa com innecessària. Aquest pla estableix un alto el foc que entraria en vigor de manera immediata, l’entrada d’ajuda humanitària i l’assessorament necessari per propiciar un diàleg entre totes les faccions iemenites que afavorís la creació d’un govern d’unitat nacional.

A un nivell superior, el diàleg regional s’hauria de basar en uns principis comuns reconeguts per tothom i en uns objectius compartits, entre els quals destacarien: el respecte per la sobirania, la integritat territorial i la independència política de tots els estats; la inviolabilitat de les fronteres internacionals; la no interferència en els afers interns de cada país; la resolució pacífica dels conflictes; la impossibilitat de recórrer a l’ús de la força, i la promoció de la pau, l’estabilitat, el progrés i la prosperitat a la regió.

Un diàleg regional podria ajudar a promoure l’entesa i la interacció entre governs, empreses del sector privat i societat civil, i serviria per assolir acords en un gran ventall d’àmbits, incloent-hi l’establiment de mesures destinades a fomentar la confiança i la seguretat; la lluita contra el terrorisme, l’extremisme i el sectarisme; garantir la llibertat de moviment i la lliure circulació de petroli i d’altres recursos; així com la protecció del medi ambient. Unes negociacions a escala regional podrien servir, fins i tot, per acordar formalment uns tractats de no-agressió i de cooperació en matèria de seguretat.

La cooperació en aquests àmbits ha d’incumbir únicament els actors regionals més destacats de la zona, però cal fer ús també del marc institucional i dels organismes que puguin facilitar aquest diàleg, sobretot les Nacions Unides. El secretari general podria proporcionar l’empara internacional necessària. La intervenció de l’ONU en aquest diàleg regional (un paper inclòs en la resolució del Consell de Seguretat que va permetre posar fi a la guerra entre l’Iran i l’Iraq el 1988) permetria calmar les preocupacions i angoixes d’alguns països, sobretot dels més petits; garantiria a la comunitat internacional els mecanismes necessaris per defensar els seus interessos legítims i, en últim lloc, serviria per connectar el diàleg a la regió amb altres qüestions que, inevitablement, s’estenen més enllà de les seves fronteres.

El món no es pot permetre seguir ignorant la situació d’inestabilitat al golf Pèrsic, ha d’intervenir per redreçar els problemes a la regió. És una oportunitat per comprometre’s que no es pot malgastar.

Més continguts de